complots

quan algú no vol trobar explicacions, no vol proposar alternatives o no sap gestionar alguna cosa, digues-li església, digues-li encaix catalunya-espanya, digues-li ordre econòmic mundial, digues-li farmacèutiques-grip a, digues-li el matrimoni de crist i maria magdalena..., el més fàcil és trobar el complot que respongui a les idees preconcebudes de la teva, digues-li comunitat, digues-li feligresos, digues-li poble, digues-li gent.

l’ha d’articular un il·luminat/il·luminada, digues-li predicador del papa, digues li cardenal, digues-li pp, psoe, cs, telemadrid, veo, intereconomía, digues-li altermundistes subvencionats pel partit o pel papa (no el sant, el biològic), digues-li monja benedictina, digues-li escriptor d’èxit.

ha de ser, això si, un complot fàcil de construir i, per tant, fàcil d’entendre. tan fàcil, que desmentir-lo impliqui articular més frases que les que es necessiten per creure-se’l.

ha de respondre a l’eterna lluita de la humanitat entre el bé i el mal, entre jacob i el fum negre, entre el papa i les víctimes d’abusos sexuals, entre les víctimes del català i catalunya, entre el capitalisme i l’anticapitalisme, entre les farmacèutiques i els i les consumidores, entre les persones que busquen la veritat en l’església i la jerarquia...

ha de permetre dir coses com:

no, si ja ho deia jo, que això no era normal.

ells ens tracten com els jueus durant el nazisme.

ells ens volen cecs però ara sabem la veritat.

ells tenen la culpa (de les denúncies de pederàstia després de segles de foscor, del projecte de futur d’un poble amb passat, de la crisi de les hipoteques, de les pandèmies mundials, de l’exclusió de la mirada femenina de les religions majoritàries,...).

i sempre, sempre, ens ha de deixar la mar de tranquils, amb la sensació que no podem fer res.

perquè tothom sap que les grans revolucions no comencen amb petites revoltes des de l’espai més proper, des de la quotidianitat. tothom sap que no podem fer res, perquè les grans transformacions comencem amb grans revolucions i no de mica en mica.

perquè tothom sap que la culpa és seva i no nostra. que el poder és d’ells i no nostre. que això d’informar-se, construir esperit crític, qüestionar, participar, exercir el poder individual amb benefici del col·lectiu és cosa de quatre gats. i que amb això no s’arriba enlloc.