el dia després

seria molt presumptuós per part d'una servidora afegir alguna cosa a les múltiples anàlisi que s'han fet en els darrers mesos, setmanes i, sobre tot, en les darreres hores.

a les eleccions a cortes generales estava cantada una majoria absoluta del pp i una desfeta del psoe, i aquí la tenim.

ara, una servidora no se'n vol estar de deixar per escrit algunes constatacions:

u. la majoria absoluta del pp no ha estat resultat de l'augment de vots, sinó de la desmobilització dels votants del psoe, que han perdut cinc milions de vots.

dos. a catalunya i a euskadi, on la lluita del 20N era una altra, a euskadi es jugava quina força prenia amaiur i quins resultats tenien les forces espanyolistes, per deixar retratat el pacte pp-pspv per la lehendakaritza.

tres. a catalunya, si ciu feia el sorpasso al psc, si chacón mantenia el tipus i si erc frenava la caiguda lliure en la que estava des de 2006.

quatre. els resultats, i el mapa, que n'és el resum més encertat, ens reafirmen com les gàl·lies de l'imperi romà.

cinc. compromís ha assolit el que, fins fa poc, semblava impossible: que el país valencià sigui més que pp i pspv.

sis. la inefable rosa díez, que recull vots antinacionalistes (catalans i vascos) allà on l'únic nacionalisme que hi ha és l'espanyol, farà toni cantó diputat. espero les seves intervencions amb candeletes.

set. són les dotze del migdia, mariano rajoy és president in pectore, la crisi no s'ha acabat i, que jo sàpiga, encara no tinc feina. ni jo, ni el mig milió més de catalans.

i vuit. vint-i-u de novembre i les 5 tendències del dia de yahoo españa són: romina belluscio, kate moss, bárbara rey, enrique bunbury i la noria. com que no vull ser d'eixe món, reso a tutolom perquè aquest mapa sigui aviat un mapa polític.

la solidaritat no es retalla

 

 

el govern dels millors vol afrontar la davallada d'ingressos de les administracions públiques dels darrers anys retallant despesa pública, és a dir, serveis, enlloc d'augmentar els ingressos.

cada dia és més evident que només amb la legislació, recaptació, administració i liquidació dels impostos, mantindrem el nostre benestar i el projectarem cap a les futures generacions.

la justícia social només es podrà garantir amb la llibertat nacional.

el govern dels millors ha reduït a més de la meitat el pressupost de l'agència catalana de cooperació al desenvolupament i està a punt de tancar un ero per reduir-ne la plantilla a la meitat.

la solidaritat no es retalla!

tan fàcil, tan difícil

des de fa uns mesos, a servidora de vostès l'han escollida regidora del seu poble. servidora de vostès és regidora de cultura, participació i salut.

des de fa uns mesos, aquesta que escriu, que ja té uns anys d'experiència en la gestió pública, està encantada de fer de regidora. i se'n fa creus de certes coses.

una té la sensació que, de vegades, quan es fa política des de les institucions, hi ha coses fàcils, que es poden fer sense diners, i que són fruit de la imaginació, de la implicació de les persones, de la bona voluntat. i és que a una la fa sentir orgullosa: 

la sala-museu amb obra d'un pintor del poble, en la que en tot el 2009, hi van entrar deu (deu!) persones, ha passat a tenir una part de la sala dedicada a exposicions temporals. això permet difondre l'obra del pintor i dels artistes locals. en quatre mesos, hi han entrat mil (mil!) persones.

aquest és l'exemple d'una reorganització que passa per la creativitat i que té un impacte positiu per tothom.

en quatre mesos, però, una ha constatat que hi ha certes patates calentes que costen de pair. exemple de la mala gestió, de la mala planificació, de les coses difícils que, les agafis per on les agafis, acabaràs patint:

l'antic centre moral va passar a titularitat municipal fa uns anys. es va fer una reforma (amb greus deficiències) que va costar dos milions (dos milions!) d'euros. en un poble de 2.200 habitants.

des de la seva inauguració, s'ha utilitzat per fer pastorets, fi de curs i com a sala de ball. no hi ha hagut temporada estable. no s'han incentivat els espectacles del poble, la comarca, el país. no només costa diners cada mes en forma de crèdit, sinó que no dóna cap mena de rendiment. ni monetari, ni cultural, ni cívic.

i què s'hi pot fer? es demana una servidora. es pot  tancar. es pot reconvertir. o es pot provar de començar a fer una feina de formigueta, que costa temps, dedicació, esforç i diners: iniciar una modesta programció estable que pugui captar públic no només del poble, sinó de la comarca natural. tenir prou massa crítica perquè, a mig termini, comenci a generar beneficis. econòmics però, sobretot, culturals. i cívics.

de moment, si algú hi vol fer una ullada, el dia 19 de novembre hi actua Anna Roig i l'ombra de ton chien.

continuarem informant.

Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939)

The first person to read the manuscript of “Hotel in Spain” was the censor in Barcelona. The author, Nancy J. Johnstone, took it to the censor’s office and carefully pointed out any parts that might be censorable, from the military point of view. She was asked to return in four hours and when she went back she was told: “Please give us another four hours”. (…) When she returned  the second time, the censor’s only remark was: “I am sorry about the delay, but we have all been reading it. Are we Catalans really so nice as you say?”

L’Elizabeth no era una roja. Havia pujat en la millor societat de Washington i no havia canviat mai d’imatge. Quan va esclatar la guerra es va trovar amb un dilema. Havia viscut a Barcelona quinze anys, coneixia el país com una criatura coneix el seu parvulari, adorava Catalunya i, per a ella, els catalans no podien fer res de mal fet. En conseqüència, davant de tothom, l’Elizabeth es va convertir era una roja. Però l’Elizabeth era una esnob de primera. (p.222)

El Tibidabo és la muntanya més alta que abraça Barcelona. Al cim, hi ha una vista magnífica de la ciutat i els seus voltants. Es pot veure Montserrat i la serralada del Bruc, que constitueix la darrera barrera defensiva natural de Barcelona. Crèiem que, des d’allà, podríem sentir les canonades del front, però hi havia un silenci absolut. Hi havia una boirina fins a l’horitzó i la ciutat semblava adormida, com si estigués fent una becaina al sol. Els atacs aeris, cada cop més freqüents, eren l’única interrupció. A partir de dos quarts de dues van canviar el ritme: ja no era cada dues hores, ara era cada hora. Eren avions alemanys, escortats per caces Messershmitt, que sortien de l’aeròdrom de Reus. Era del tot irreal seure a la gespa mirant com bombardejaven Barcelona. Els vèiem perfectament, com tombaven cap a la ciutat, com la sobrevolaven fent cercles i com deixaven anar les bombes. Llavors, una darrere l’altra, s’alçaven les columnes de fum. (p. 316-317)

La feina humanitària a Perpinyà era molt complicada. El primer problema era l’actitud dels francesos que consideraven innecessària la nostra feina. La seva frase feta era sempre la mateixa: “Gràcies, però ho tenim tot controlat”. Els francesos no s’acabaven d’aclarir entre les evidents mancances de la situació i la seva idea de la Belle France. La Belle France s’ocupava dels refugiats. Els donava grans sorrals a la platja d’Argelers. Uns altres a Sant Cebrià. Els procurava quilòmetres de tancats amb filferro i els subministrava dues barres de pa cada vint-i-cinc homes quan ja feia tres dies que hi eren reclosos. També els oferia aigua salada i uns quants milers de senegalesos equipats amb porres i baionetes. No hi faltaven tampoc unes metralladores apuntant les tanques de filferro espinós i uns milers de spahis algerians incontrolats que patrullaven a cavall amb els sabres desembeinats i una bona colla de guàrdies malhumorats. (p. 363)

Nancy Johnstone, 1937-1939