dimecres, 6 de juny del 2012

He descobert que com a actor sóc capaç de fer un personatge, però com a productor sóc capaç de fer una sèrie. I això m’encanta.

Quedem amb el Xavi Fontana, meitat del projecte Invisibles, perquè m'expliqui com van tenir la idea de rodar una webserie, com ha anat la presentació de la segona temporada i em faci cinc cèntims dels seus projectes futur.


Xavi, per què invisibles?
Invisibles neix del Gustavo Palacios, el meu soci, director i guionista de la sèrie, i de mi. Neix de la necessitat vital de fer coses. Estàvem cansats que la ficció a Espanya no ens acabés de convèncer i, un dia vam decidir que, enlloc de seure al sofà i esperar, el millor que podíem fer era fer nosaltres la nostra proposta.
Aleshores el Gustavo va escriure un guió tenint en compte que ens interessava el format thriller i que ens volíem allunyar de la comèdia, que és el que majoritàriament es fa en webseries.
Vam pensar que podríem fer-ho fàcil, a Madrid, on vivim, o buscar una localització que facilités el desenvolupament e la història.
A Madrid perquè hi viviu, oi?
Exacte. Jo vaig marxar de Barcelona fa set anys perquè la manca d’oportunitats laborals com a actor em va fer decidir anar a provar a Madrid. I allà vaig conèixer el Gustavo, treballant. I ens vam entendre perquè compartíem una mateixa mirada sobre moltes coses.
I ell va proposar rodar-la a Istanbul perquè la ciutat, per si sola, ja és tot un personatge natural que ajuda molt la història. Perquè vèiem que això ens diferenciaria sobre moltes produccions. I perquè Istanbul és molt barata a l’hora de rodar.
Vam anar a Istanbul...
Hi vau anar literalment tu i el Gustavo...
Sí, amb una sabata i una espardenya. És a dir, amb una càmera i un micro. No coneixíem ningú. Vam posar-nos en contacte amb l’Instituto Cervantes d’Istanbul per si ens podien posar en contacte amb alguna companyia de teatre que pogués parlar una mica de castellà. El mail que vam enviar va donar voltes fins que va arribar a una ballarina francesa que viu a Istanbul, que no coneixíem, i que ens va posar en contacte amb una companyia turca.
Els hi vam enviar el nostre projecte, els va agradar. El Gustavo va arribar dos dies abans, va conèixer tothom i va fer el càsting.
Quants dies va durar el rodatge?
Cinc dies. Jornades de 24 hores. Oferíem als actors el projecte i els demanàvem que ens cedíssim el seu temps. Només podíem pagar dietes, no els sous. No teníem darrere cap productora i tot el cost de la producció el vam assumir amb els nostres diners. Ells ens donaven el seu temps i, amb això, va sortir Invisibles, amb la intenció que fos el pilot d’una sèrie. La primera temporada ens va costar 3.000 €.
Quan vam arribar a Madrid i vam començar a muntar el material ens vam adonar que no anàvem enlloc amb una hora de ficció. Aleshores vam tenir la idea de fer-ne 13 capítols, vam muntar el blog i vam començar a fer-ne difusió.
Quina resposta vau tenir?
Molt bona, perquè la gent que la veia quedaven sorpresos que, en les condicions en les que està rodada la sèrie, el material fos prou bo i prou potent. Ens vam quedar contents de l’experiència i amb ganes de fer més coses. Vam contactar amb una plataforma que es diu Vodo.net, una plataforma anglesa i alemanya que, a través de creative commons, penja webseries de tot el món.
Al cap d’uns mesos el Gustavo va anar a Argentina a passar una temporada i va sorgir la idea de rodar la segona temporada d’Invisibles a Buenos Aires. Ens interessava molt seguir la història i que la localització no fos Madrid. Ho vam intentar i, de fet, teníem un primer guió que ho preveia, però la història ens quedava estranya.
Per què?
Perquè al meu personatge, el Daniel Vargas, tot el que li passa, li passa perquè està sol en una ciutat estranya. Que el Daniel sigui a Madrid o a Barcelona el protegeix, perquè pot recórrer a la seva xarxa. La història necessita que el Daniel estigui molt perdut, en un altre continent, un altre país.
I vam aprofitar Buenos Aires perquè allà hi teníem contactes per continuar rodant. Aquesta temporada la vam rodar en 20 dies amb un pressupost d’uns 3.000 €, també.
Però aquí ja vam preparar la producció i els guions amb una estructura de sèrie i vam poder ajustar molt més la pre-producció. Són 7 capítols de 15 minuts i cada capítol està tancat. Això sí, tal i com ho havíem fet a Istanbul: càmara, micro i ciutat oberta. Amb l’avantatge que el Gustavo coneix actors, que els vam poder ensenyar la proposta i vam engrescar a molta gent.
Vam tenir la sort que hi va haver gent que ens va ajudar no només davant la càmera sinó darrere i ens van ajudar a aconseguir un munt d’espais: un hospital...
I la comissaria del primer capítol?
No... la comissaria del primer capítol són unes oficines. Una comissaria és molt complicada d’aconseguir. Hi ha espais que són complicats, però també els agafem, com el metro de Buenos Aires. Ho vam intentar i, si ens feien fora, marxàvem i reajustàvem el rodatge, però ho provàvem i ens adaptàvem a la disponibilitat d’espais.
Van ser dies de 24 hores en els que els nostres horaris anaven a disposició de l’equip de rodatge, perquè entenem que hem de respectar al màxim la feina de tota la gent que col·labora amb nosaltres. Ells ens donen la seva feina i nosaltres una plataforma de difusió, que no és gens fàcil per a un actor. I un material prou que els permet lluir-se perquè, com que no ens podem permetre personatges que no puguin aportar res, tots els que hi apareixen tenen un rol a la sèrie.
I l’experiència de Buenos Aires va ser millor que Istanbul.
I per què el Daniel Vargas és un personatge tan desubicat? A la primera temporada fa la sensació que sigui una bola d’un joc del milió, que va rebotant d’un lloc a l’altre. Una persona que no sap què li passa però que els esdeveniments el porten d’un lloc a l’altre. A la segona temporada això també passa?
A la segona temporada és més evident. A la primera encara es pensa que controla les coses. El Daniel Vargas és un policia espanyol. Un policia normal, no un superpolicia, un policia dels que patrullen pel carrer. A la primera temporada, el seu comissari li diu que ha d’anar a Istanbul a buscar el seu germà, el Germán.
El Germán era un casc blau que va deixar l’exèrcit i va tirar pel costat fosc de la vida. És el capo d’un submón, que intuïm que existeix, de gent que no es veu, que és invisible, però que mou el món. El Daniel d’entrada s’hi nega perquè fa molts anys que no el veu, però acata les ordres. Intenta contactar amb el Germán i, com que no pot, contacta amb una parella del Germán i, a mesura que remou l’entorn del seu germà la gent es comença a posar nerviosa. Comencen a passar coses i la gent comença a decidir per ell. El Daniel veu que ell no està allà pel que teòricament li han dit. Al final de la primera temporada descobreix que l’han venut i, a la segona, ja perd el seu rol de policia que es dedica a fer el bé i es dedica a sobreviure. I es dedica a descobrir qui, per què i per què ell.
A la segona temporada és molt més evident això que tu dius, que va d’un lloc a l’altre. Cap al final de la segona temporada es planta i diu ara decideixo jo.
Hi haurà una tercera temporada en la que el Daniel prengui decisions?
Sí, hi haurà una tercera temporada perquè creiem que el personatge se la mereix i que el producte ho permet. I ja hi estem treballant.
I com a actor, què t’ha aportat Invisibles?
M’aporta moltíssim. Puc jugar en el mitjà audiovisual, puc fer cinema. Fina ara havia fet petites aparicions en un medi que fins ara no dominava i, a més, el rodatge ens obliga a adaptar-nos. M’aporta matisos. Perquè el Daniel comença sent molt blanc, molt bo, però les circumstàncies el van portant cap als límits i cap a creuar línies que ell no s’havia plantejat. I el personatge es va enfosquint es va podrint.
Serà un dolent-dolent?
No t’ho puc dir perquè no ho sabem.
L’altre dia llegia un article sobre l’estrena de l’obra Els dolents de Shakespeare en el que es deia que Shakespeare és l’autor que millor aconsegueix captar aquesta vessant humana de la maldat. A Invisibles, qui és el dolent?
És el Germán. El Germán no apareix físicament en cap moment. Se l’anomena, sempre hi és però no té cara. Al voltant del Germán hi ha micro-dolents. Però diríem que el bo és el Daniel i l’antagonista el Germán. Potser es van fusionant de mica en mica, i les circumstàncies el van portant cap a la transformació. No és impermeable al mal i això el porta a podrir-se. Evoluciona, com la gent, d’una manera bèstia. El Gustavo encara no ha escrit la tercera temporada i jo ja tinc algunes idees de com evolucionaria el Daniel, però això ja és cosa del guionista, que té l’última paraula.
Tu suggereixes coses?
Sí, jo aporto algunes idees, com veig el personatge. Però el guionista i el director és el Gustavo.
I mentre rodeu, a part dels escenaris, aneu fent canvis?
Sí, de fet al segon capítol apareix un personatge, la Nico que, al principi, era el Nico. Però durant el càsting no va aparèixer cap actor que fes el paper, i sí l’actriu. I això transforma la Janina.
Aquesta segona temporada està sent tota una revolució per nosaltres. Vam fer la presentació a Madrid i va venir més gent de la que esperàvem, i en streaming hi va haver més de 200 connexions. I això a nosaltres cada dia ens sorprèn, perquè supera el nostre entorn. Ens han entrevistat diferents mitjans com el canal 24h de tve, mitjans de cinema estan interessats en la nostra producció...
El que teníem clar era que, ho anéssim a vendre o no, el producte s’havia de fer. Enlloc de trucar una porta i oferir un projecte, volíem ser capaços d’oferir un producte acabat i de qualitat. I això ens dóna la legitimitat de dir amb 3.000 € hem fet això. Si me’n dónes 10, o 20, imagina’t... La nostra idea és rodar tipus documental. Equip mínim.
Us agradaria fer un Invisibles a lo gran?  
Sí, però un Invisibles a lo gran seria una altra cosa. Invisibles és el que és perquè rodem pel mitjà que rodem, que internet és la plataforma idònia pel que volem fer. Cada cop menys la gent s’espera al dimecres a les 10 per veure una cosa, cada cop més veu el que vol en el moment que vol. Per això fem un format que dura 15 minuts, perquè el pots veure en qualsevol moment. Internet és el futur. S’ha d’acotar, però cal que ho faci qui li pertoca.
Que el president de l’acadèmia del cinema digui el que diu d’internet no té sentit. Jo li recomano que vagi a invisiblesseries.wordpress.com, on veurà una sèrie de producció espanyola rodada a diferents escenaris i viable.
Aquest mitjà et dóna moltes coses. Com a productor he après molt. Jo estava acostumat a arribar al rodatge a l’hora que tocava, i ara he pogut aprendre la feinada que hi ha, que l’equip de gent que està al meu càrrec estigui bé, que les localitzacions estiguin correctes, a fer de community manager...
Ara que feu la promoció pels mitjans, què notes?
Que la gent que es comença a interessar quan veu què fem i com ho fem. Quan en comencem a parlar la seva mirada primer és distant, però això s’esvaeix quan els expliquem el que fem o quan veuen el producte. I això ens dóna molta confiança.
Perquè no tenim ni una productora, ni un nom ni ningú darrere i aconseguim cert impacte. Que tinguis una productora no t’assegura res, però que no la tinguis tampoc. I penso, d’acord, seguiré treballant per aconseguir diners i fer Invisibles 3 i, quan s’acabi, tenim una llibreta plena de projectes. I seguirem creant. I probablement jo no seré davant la càmera, perquè he descobert que m’agrada produir. Quan, a Invisibles 2, veig una localització complicada penso, això ho he aconseguit jo. He descobert que com a actor sóc capaç de fer un personatge, però com a productor sóc capaç de fer una sèrie. I això m’encanta.
I, és més, com a espectador m’he enganxat a Invisibles 2.
Home, jo, que sóc amiga teva, veig que hi ha un altre Xavi que no coneixia. T’he vist fent diferents coses, i ens coneixem, però és curiós perquè amb la segona temporada he vist un Xavi diferent, i això està molt bé. Perquè com a actor has canviat. Des de la primera vegada que et vaig veure a l’Institut del Teatre fa quinze anys, ha passat molt de temps i com a actor ets diferent.
Sí, em noto l’evolució. M’agrada veure Invisibles 2 perquè com a actor em sento millor. he madurat, he après moltes coses i, sobretot, tinc la sensació que això ho he fet jo.
Continuo trucant a les grans portes i volent que un productor i un director em diguin tenim un projecte per tu. Continuo lluitant per això però, mentrestant, jo seguiré creant. Perquè és la meva feina. És la meva vida. I el temps que m’estic a Buenos Aires rodant, podria estar al sofà esperant, però no estaria rodant, no seria feliç.

2 comentaris:

Paula ha dit...

sisenyora, quina gran entrevista!

Anònim ha dit...

sisenyora, gran entrevista!