els racons

un marketing que triomfa

2012-02-15T18:39:00.002+01:00

en la meva qualitat de regidora de cultura, rebo sovint propostes d'empreses que ens ofereixen els seus servies. oferta que sovint va acompanyada d'un pressupost, és clar. obvio explicar que, en la nostra situació pressupostària, poques vegades encarreguem serveis nous i que, quan ho fem, no provenen d'empreses de cosins o familiars, i que complim amb els requisists administratius de l'oferta i la contractació pública.

el que m'ha portat esperitada a escriure un post és aquest correu, que vaig rebre fa uns dies:

HOLA BUENOS DIAS XXX,SOY XXX DE XXX, SOY LA DIRECTORA DE ESTA EMPRESA , ME HA COMENTADO XXX QUE TE HA MANDADO UNOS IMEILS Y QUE NO ENTIENDE LO QUE QUIERES DECIR CON QUE TE MANDEMOS UN DOSIER.AHORA ACABO DE HABLAR CON XXXPARA QUE ME PASARA CONTIGO Y ME HA DICHO QUE A LO MEJOR TE REFERIAS A UN CATALOGO DE PELICULAS, SI ES ASI , TENEMOS PELICULAS DE TODAS MANERAS , DE AUTOR ,ESTRENOS ACTUALES CINE INFANTIL , LO QUE QUERAIS , POR ESO NOSOTROS LO QUE QUEREMOS ES TENER UNA REUNION CONTIGO Y ASI SOLUCIONAR CUALQUIER PREGUNTA ,TANTO POR UN LADO COMO POR EL OTRO, ASI LO HACEMOS CON LOS AYUNTAMIENTOS DE OTROS PUEBLOS .ESPERAMOS QUE NOS LLAMES PRONTO Y PODER HACER CINE CON VOSOTROS TAMBIEN .GRACIAS Y UN SALUDO

com pot ser que una empresa que no entèn què vol dir dossier o projecte -per no comentar la seva peculiar relació amb l'ortografia- vulgui vendre un producte o oferir un servei?

pandora al congo

2012-02-10T12:29:00.001+01:00

feia mesos que tenia pandora al congo al prestatge dels llibres pendents, preparada per ser assaltada quan els astres es conjuguessin a favor meu. i, finalment, fa tres setmanes, el dia va arribar.

la història que va començar amb tres enterraments i un cor trencat va aconseguir soprendre'm a cada gir de la història, desitjar allargar la lectura i no poder-la deixar alhora.

sánchez piñol aconsegueix una història ben escrita, ben trabada, ben construïda. un joc de nines russes, una caixa dins d'una caixa, dins d'una caixa, dins d'una caixa... una història amb personatges que passen per tots els matisos dels grisos. una història que et guia per una xarxa de carrers i carrerons absolutament imprevisibles. una història gran. enorme.

una lectura obligatòria comme il faut.

de mida natural

2012-02-05T17:48:00.001+01:00

fa mesos que tinc els racons força deixats de la mà de google i reaparec de manera força estranya, però és que no puc deixar de passar aquesta recomanació: l'exposició "frutos", de l'escultora susanne assum, a la nau ivanow.

d'acord, conec a la susanne. i, sí, es fa al meu barri. sí, el meu pare hi col·labora.

no, no cobro cap comissió. no, no us ho podeu perdre.

la susanne recrea la natura amb lent d'augment. aneu-hi, i ho entendre. i, sobretot, ho disfrutareu. no teniu excusa. metro sagrera sortida hondures.

el dia després

2011-11-21T11:51:00.001+01:00

seria molt presumptuós per part d'una servidora afegir alguna cosa a les múltiples anàlisi que s'han fet en els darrers mesos, setmanes i, sobre tot, en les darreres hores.

a les eleccions a cortes generales estava cantada una majoria absoluta del pp i una desfeta del psoe, i aquí la tenim.

ara, una servidora no se'n vol estar de deixar per escrit algunes constatacions:

u. la majoria absoluta del pp no ha estat resultat de l'augment de vots, sinó de la desmobilització dels votants del psoe, que han perdut cinc milions de vots.

dos. a catalunya i a euskadi, on la lluita del 20N era una altra, a euskadi es jugava quina força prenia amaiur i quins resultats tenien les forces espanyolistes, per deixar retratat el pacte pp-pspv per la lehendakaritza.

tres. a catalunya, si ciu feia el sorpasso al psc, si chacón mantenia el tipus i si erc frenava la caiguda lliure en la que estava des de 2006.

quatre. els resultats, i el mapa, que n'és el resum més encertat, ens reafirmen com les gàl·lies de l'imperi romà.

cinc. compromís ha assolit el que, fins fa poc, semblava impossible: que el país valencià sigui més que pp i pspv.

sis. la inefable rosa díez, que recull vots antinacionalistes (catalans i vascos) allà on l'únic nacionalisme que hi ha és l'espanyol, farà toni cantó diputat. espero les seves intervencions amb candeletes.

set. són les dotze del migdia, mariano rajoy és president in pectore, la crisi no s'ha acabat i, que jo sàpiga, encara no tinc feina. ni jo, ni el mig milió més de catalans.

i vuit. vint-i-u de novembre i les 5 tendències del dia de yahoo españa són: romina belluscio, kate moss, bárbara rey, enrique bunbury i la noria. com que no vull ser d'eixe món, reso a tutolom perquè aquest mapa sigui aviat un mapa polític.

la solidaritat no es retalla

2011-11-13T11:31:00.001+01:00

el govern dels millors vol afrontar la davallada d'ingressos de les administracions públiques dels darrers anys retallant despesa pública, és a dir, serveis, enlloc d'augmentar els ingressos.

cada dia és més evident que només amb la legislació, recaptació, administració i liquidació dels impostos, mantindrem el nostre benestar i el projectarem cap a les futures generacions.

la justícia social només es podrà garantir amb la llibertat nacional.

el govern dels millors ha reduït a més de la meitat el pressupost de l'agència catalana de cooperació al desenvolupament i està a punt de tancar un ero per reduir-ne la plantilla a la meitat.

la solidaritat no es retalla!

tan fàcil, tan difícil

2011-11-07T11:02:00.002+01:00

des de fa uns mesos, a servidora de vostès l'han escollida regidora del seu poble. servidora de vostès és regidora de cultura, participació i salut.

des de fa uns mesos, aquesta que escriu, que ja té uns anys d'experiència en la gestió pública, està encantada de fer de regidora. i se'n fa creus de certes coses.

una té la sensació que, de vegades, quan es fa política des de les institucions, hi ha coses fàcils, que es poden fer sense diners, i que són fruit de la imaginació, de la implicació de les persones, de la bona voluntat. i és que a una la fa sentir orgullosa:

la sala-museu amb obra d'un pintor del poble, en la que en tot el 2009, hi van entrar deu (deu!) persones, ha passat a tenir una part de la sala dedicada a exposicions temporals. això permet difondre l'obra del pintor i dels artistes locals. en quatre mesos, hi han entrat mil (mil!) persones.

aquest és l'exemple d'una reorganització que passa per la creativitat i que té un impacte positiu per tothom.

en quatre mesos, però, una ha constatat que hi ha certes patates calentes que costen de pair. exemple de la mala gestió, de la mala planificació, de les coses difícils que, les agafis per on les agafis, acabaràs patint:

l'antic centre moral va passar a titularitat municipal fa uns anys. es va fer una reforma (amb greus deficiències) que va costar dos milions (dos milions!) d'euros. en un poble de 2.200 habitants.

des de la seva inauguració, s'ha utilitzat per fer pastorets, fi de curs i com a sala de ball. no hi ha hagut temporada estable. no s'han incentivat els espectacles del poble, la comarca, el país. no només costa diners cada mes en forma de crèdit, sinó que no dóna cap mena de rendiment. ni monetari, ni cultural, ni cívic.

i què s'hi pot fer? es demana una servidora. es pot tancar. es pot reconvertir. o es pot provar de començar a fer una feina de formigueta, que costa temps, dedicació, esforç i diners: iniciar una modesta programció estable que pugui captar públic no només del poble, sinó de la comarca natural. tenir prou massa crítica perquè, a mig termini, comenci a generar beneficis. econòmics però, sobretot, culturals. i cívics.

de moment, si algú hi vol fer una ullada, el dia 19 de novembre hi actua Anna Roig i l'ombra de ton chien.

continuarem informant.

Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939)

2011-11-06T15:59:00.000+01:00

The firstperson to read the manuscript of “Hotel in Spain” was the censor in Barcelona. Theauthor, Nancy J. Johnstone, took it to the censor’s office and carefullypointed out any parts that might be censorable, from the military point ofview. She was asked to return in four hours and when she went back she wastold: “Please give us another four hours”. (…) When she returned the second time, the censor’s only remark was:“I am sorry about the delay, but we have all been reading it. Are we Catalans reallyso nice as you say?”

L’Elizabeth no era una roja. Havia pujat en la millorsocietat de Washington i no havia canviat mai d’imatge. Quan va esclatar laguerra es va trovar amb un dilema. Havia viscut a Barcelona quinze anys,coneixia el país com una criatura coneix el seu parvulari, adorava Catalunya i,per a ella, els catalans no podien fer res de mal fet. En conseqüència, davantde tothom, l’Elizabeth es va convertir era una roja. Però l’Elizabeth era unaesnob de primera. (p.222)

El Tibidabo és la muntanya més alta que abraça Barcelona. Alcim, hi ha una vista magnífica de la ciutat i els seus voltants. Es pot veureMontserrat i la serralada del Bruc, que constitueix la darrera barreradefensiva natural de Barcelona. Crèiem que, des d’allà, podríem sentir lescanonades del front, però hi havia un silenci absolut. Hi havia una boirinafins a l’horitzó i la ciutat semblava adormida, com si estigués fent unabecaina al sol. Els atacs aeris, cada cop més freqüents, eren l’únicainterrupció. A partir de dos quarts de dues van canviar el ritme: ja no eracada dues hores, ara era cada hora. Eren avions alemanys, escortats per cacesMessershmitt, que sortien de l’aeròdrom de Reus. Era del tot irreal seure a lagespa mirant com bombardejaven Barcelona. Els vèiem perfectament, com tombaven capa la ciutat, com la sobrevolaven fent cercles i com deixaven anar les bombes. Llavors,una darrere l’altra, s’alçaven les columnes de fum. (p. 316-317)

La feina humanitària a Perpinyà era molt complicada. El primerproblema era l’actitud dels francesos que consideraven innecessària la nostrafeina. La seva frase feta era sempre la mateixa: “Gràcies, però ho tenim totcontrolat”. Els francesos no s’acabaven d’aclarir entre les evidents mancancesde la situació i la seva idea de la Belle France. La Belle France s’ocupavadels refugiats. Els donava grans sorrals a la platja d’Argelers. Uns altres aSant Cebrià. Els procurava quilòmetres de tancats amb filferro i elssubministrava dues barres de pa cada vint-i-cinc homes quan ja feia tres diesque hi eren reclosos. També els oferia aigua salada i uns quants milers desenegalesos equipats amb porres i baionetes. No hi faltaven tampoc unesmetralladores apuntant les tanques de filferro espinós i uns milers de spahisalgerians incontrolats que patrullaven a cavall amb els sabres desembeinats iuna bona colla de guàrdies malhumorats. (p. 363)

Nancy Johnstone, 1937-1939

anèc-to-des amb volant

2011-10-26T13:39:00.001+02:00

u. les rodes del cotxe estan molt baixes. són un perill i les he d'inflar. demano al d. a quina pressió han d'estar, que no me'n recordo com es mirava, i vaig a la benzinera. deixo el cotxe al costat de l'aire. demano el manòmetre a la caixa. quan torno, un paio amb una motassa és al costat del meu bòlido. em mira amb cara de suficiència i de "uf, quina mandra, ara hauré d'inflar-li les rodes a la tia aquesta". enxufo el manòmetre al tub d'aire comprimit. desenrosco els tapets punyeteros de les rodes. les inflo i les deixo a 2'4. torno el manòmetre a la caixa. tono al cotxe. el paio de la motassa ja no em mira. la condescendència li ha durat el temps que es triga a inflar una roda.

dos. vaig a fer la revisió del cotxe. em diuen que he de canviar els amortidors. que em fan un pressupost i que, quan vulgui, els hi deixi el cotse. un any després, encara no els he canviat però faig la revisió a un altre taller. demano com estan els amortidors i em diuen que bé. sort que no és el meu fetge.

tres. si condueixes un corsa ets considerada vehicle adelantable per tot picat que té un cotxe de mida inversament proporcional al cervell i la tita, junts. encara que vagis a la velocitat màxima permesa per aquella via. deuen tenir ganes de palmar-la aviat.

cinc mesos

2011-10-21T19:20:00.002+02:00

què es pot fer en cinc mesos?

1. viatjar

2. fer un curs intensiu de francés

3. enamorar-te (i desenamorar-te)

4. criar

5. aprendre a cosir

6. perdre i trobar feina

7. fer caure grècia

8. deixar les armes (i declarar que cesses definitivament les teves activitats, i qrendir-te i acceptar que el que no has aconseguit en cinquanta anys amb pistoles i gomados, no ho aconseguirás si no és amb les urnes)

9. intervenir militarment un país (i fer caure un dictador, armar la població civil i subornar els leials al dictador que vols fer caure)

10. aprendre que tens més poder del que et penses, si t'organitzes, tens un objectiu compartit i els mitjans per fer-lo arribar a molta gent

finalment!

2011-10-05T11:27:00.001+02:00

una ja ho donava tot per perdut.

fa mesos que provava de recuperar els racons i no hi havia manera, fins que he trobat el botonet màgic que no veia perquè no mirava prou...

deu ser que fa mesos que he entrat en una nova etapa: aprendre a cosir i a fer mitja, un nou cigronet, una elecció, les llistes de l'atur.... massa coses noves per, a sobre, estar pendent dels racons.

i per fi he vist el botó.

i per fi he recuperat els racons.

perduda pels racons

2011-10-05T11:16:00.000+02:00

des del darrer post, el quatre d'abril, tinc uns racons pendents... no patiu, he pres notes mentalment i crec que no em deixaré res.

racons sobre les indignacions: sobre les acampades, les causes, les formes i el futur de demandes-performances en l'espai públic.

racons sobre les eleccions municipals: sobre l'etapa de dretes que ja és aquí, sobre la visctòria ppoppuplar que retornarà a l'estat, sobre l'etapa ciurètica que s'obre a barcelona, sobre el meu poble.

racons sobre les retallades: sobre les conseqüències de la crisi en les administracions públiques, sobre les excuses de certes administracions a causa de la crisi, sobre el rating, sobre el dèficit fiscal i les conseqüències de no recaptar, gestionar i distribuir els impostos d'un territori.

racons sobre ser una caixeta, altra vegada: sobre segons embarassos, sobre la domesticitat, sobre truc per parir quan passes la setmana quaranta, sobre parts i sobre dues nenes, de dos anys i unes setmanes, que ara són germanes.

racons sobre cosir, sobre fer mitja, sobre seure en una tumbona, a l'ombra, al pati.

racons sobre lectures obligatòries.

racons...

indigneu-vos!

2011-04-04T12:16:00.003+02:00

Desitjo que tots, cadascun de vosaltres, tingueu el vostre motiu d'indignació. És necessari. Quan alguna cosa t'indigna, com jo vaig estar indignat pel nazisme, llavors et tornes militant, fort i compromès. Vas a parar a aquest corrent de la història, i el gran corrent de la història cal que continuï gràcies a cada persona. I aquest corrent es dirigeix cap a més justícia, més llibertat, però no aquella llibertat incontrolada de la guineu al galliner. Aquests drets, que la Declaració Universal va redactar en format de programa el 1948, són universals. Si us trobeu algú que no se'n beneficia, compadiu-vos-en i ajudeu-lo a conquerir-los.

Stéphane Hessel, Indigneu-vos! Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica

moltes gràcies, p.!

com volem acollir la immigració?

2011-03-16T15:33:00.002+01:00

després de les declaracions d'ahir del secretari del govern en relació al coneixement del català dels immigrants, poso aquí elements pel debat:
1. tots els estats del món tenen una llei d'estrangeria que regula les condicions en les que els estrangers poden residir i treballar al seu territori. tots, inclòs zimbabwe.
2. en el cas de l'estat espanyol i catalunya, les competències en estrangeria (qui entra, com, quins requisits se li demanen i com s'aconsegueix la nacionalitat espanyola) són estatals i les determina la llei d'estrangeria, reformada per darrer cop l'any passat.
l'estatut i la darrera reforma de la llei reconeixen catalunya (o les comunitats autònomes) com les resposnsables de les competències en acollida i integració.
3. l'acollida és el sistema de serveis pels quals les persones immigrades adquireixen coneixements de la societat d'acollida (a catalunya: llengua, entorn i mercat de treball) per recuperar l'autonomia que tenien en els seus països d'origen.
estats com el regne unit, frança, holanda, bèlgica, alemanya, suècia, noruega i dinamarca tenen lleis i serveis d'acollida. a la majoria dels casos el coneixement de la llengua oficial és obligatori, passa per un curs de més de 600 hores, que no és gratuït i on la seva aprovació condiciona l'ús dels serveis públics.
la llei d'acollida de catalunya (pionera al sud d'europa), no és obligatòria; la formacio en llengua catalana és de 135 hores, la formació en entorn és de 20 hores i la formació en mercat de treball és de 10 hores. el seu seguiment no condiciona l'ús dels serveis públics. és a dir, per ser atesa en un hospital o escolaritzada no es requerirà haver fet la formació en acollida.
4. la integració és el procés d'adaptació de la societat d'acollida i de les persones immigrades.
5. la llei d'estrangeria (aquesta darrera reforma i les anteriors) contempla que, en 3 moments de la teva residència a l'estat, l'estat et demani demostrar la teva integració: si tramites l'arrelament (és a dir, el pas de la irregularitat a la regularitat); si passes a gaudir d'una autorització de residència definitiva; i si tramites la nacionalitat espanyola.
com que la integració és competència autònomica i com que, fins ara, s'ha detectat discrecionalitat a l'hora de decidir què és o no integració, el pacte nacional per a la immigració, la llei d'acollida i la darrera reforma de la llei d'estrangeria coincideixen que l'acreditació dels coneixements de la llei d'acollida és determinant en cadascun dels 3 moments comentats anteriorment.
6. el pacte nacional per a la immigració el va signar ciu, el psc, erc, icv-euia i més de 30 entitats. des de llavors, més de 40 entitats s'hi van adherir: tots els actors que gestionen temes d'immigració, des de la societat civil, els sindicats o les institucions estan d'acord en les propostes que recull el document.
7. la llei 10/2010 d'acollida de les persones immigrades i retornades a catalunya, la plasmació legislativa del pacte, es va aprovar el juny de l'any passat

en definitiva,
1. l'acreditació dels coneixements, en primer lloc, de català, forma part d'una estratègia més àmplia, el servei d'acollida, i d'una més àmplia encara, la sorgida del pacte nacional per a la immigració
2. l'acreditació dels coneixements de català no és obligatòria.
3. tots els estats amb polítiques d'immigració estructurades tenen un servei d'acollida que ofereix formació obligatòria en lla lengua oficial.
4. el coneixement del català és indispensable per la mobilitat laboral i social de les persones immigrades (hi ha estudis que ho avalen i les associacions d'immigrants hi estan d'acord).

5. el coneixement del català permet que les persones immigrades deixin de ser-ho, perquè afavoreix l'accés directe als serveis i n'elimina la dependència de tercers.
5. la generalitat té les competències per acreditar els coneixements.
6. si la generalitat no es pronucia sobre què és acollida o integració ho farà l'estat. quina llengua serà la llengua d'acollida a catalunya, si decideix l'estat?
7. el català és la llengua pròpia de catalunya i si les institucions catalanes i els ciuatadans i ciutadanes no ens dediquem a fomentar-ne l'ús, ja podem plegar.

és l'energia, estúpids!

2011-03-15T09:20:00.005+01:00

si una cosa ha posat de manifest les conseqüències del terratrèmol de divendres passat al japó i del tsunami que el va seguir és, al meu parer, la falsedat del debat energètic, tal i com es planteja actualment als mitjans de comunicació o al gruix de l'opinió pública.

la desgràcia japonesa, coetània de l'escalada de preus del petroli, ha posat en evidència les opinions que, només fa uns dies, asseguraven que, davant l'encariment o l'escassedat dels combustibles fòssils, l'alternativa energètica era la construcció de més centrals nuclears o la prolongació de la vida de les ja existents.

des de la més absoluta ignorància sobre les qüestions energètiques però amb el seny propi d'una persona adulta, se m'acuden unes quantes reflexions sobre una qüestió que serà determinant ara i els propers anys:
una: actualment hi ha més de 400 centrals funcionant al món. totes, totes, tenen una vida limitada. un cop aquesta s'hagi extingit, què en farem dels residus d'aquestes 400 centrals, que tenen un risc per la vida que ens sobreviurà 200 generacions?

dues: si bé és evident que no hi havia un país més preparat per resistir un sisme com el japó, la magnitud del fenomen ha superat qualsevol previsió. què ens passaria, en condicions similars?

tres: les bondats que els partidaris de les nuclears exposen (energia sense emissions, poques víctimes mortals) és falsa. la comparació de la perillositat de l'energia nuiclear i les seves víctimes amb la perillositat de la conducció i la mortalitat a la carretera és tendenciosa i demagògica: comparar l'impacte personal, familiar i, fins i tot el cost pels serveis públics de salut, dels accidents de trànsit contra l'impacte territorial, personal i natural de gran abast que pot tenir un accident nuclear important o greu és fer-se trampes al solitari i voler justificar un greu perill.

quatre: davant els riscos de l'energia nuclear i els enormes costos de construir una central, que no estan a l'abast de tot el món, quina és l'alternativa energètica? tal i com afirma marcel coderch en una entrevista a vilaweb, l'accident de fukushima posarà en el centre del debat mundial el model energètic.

i aquí, després de dècades de creixement sostingut de la demanda energètica com si encendre un interruptor fos gratis, ens haurem de revisar quin model de societat volem: haurem de plantejar-nos si continuarem viatjant els caps de setmana, en avió, a londres. si cada estiu fem un viatge transoceànic. si agafem el cotxe cada dia. si utilitzem derivats del petroli per tot. si tenim els llums encesos quan encara ens hi podem veure. si deixem els electrodomèstics en stand by. si convertim les nostres cases en generadores d'energia pel nostre consum. en definitiva, haurem de plantejar-nos seriosament el que els moviments pel decreixement proposen de fa uns anys: haurem de tornar a definir quin model de relacions econòmiques, polítiques socials i energètiques volem.

què en farem del desig ara que tenim amor?

2011-03-11T09:19:00.003+01:00

mes de març intens en activitats culturals a casa: diumenge passat, mishima al palau de la música. dissabte que ve... dissabte que ve, ja ho explicarem, que l'artista en qüestió està una mica estrellada en això de voler actuar a barcelona...

mishima al palau, doncs. entrades a la desena fila de la platea, tenint la banda a tocar i, des d'allà, sentint la intimitat del palau. una proximitat que no havíem notat mai en cap de les nostres visites anteriors.

mishima al palau, anys abans del palau: escoltant de passada i sense parar gaire atenció lipstick traces, celebrant trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa, flipant amb set tota la vida, i confirmant el que sabies amb ordre i aventura.

mishima al palau, setmanes abans: comprant les entrades, escalfant motors a casa, al cotxe, a la feina, cantant les cançons, posant-les ben altes. amb la panxa encongida.

mishima al palau el sis de març: estratosfèrics, imperfectes, intensos, brutals.

confirmant que són el grup que millor fa música, avui, a catalunya. i sabent que el nivell és impressionant, amb antònia font, manel o els amics de les arts. i sabent que, diumenge, no vam veure el millor concert de la nostra vida. però amb la certesa que la seva música i les seves lletres són les més ben fetes, pensades, estructurades, intenses i viscudes.

discutir, argumentar

2011-03-01T08:59:00.002+01:00

a servidora li encanta discutir. no barallar-se, no: discutir, argumentar. com diria l'inefable bernat muniesa recollint la història de la filosofia occidental, discutir per generar moviment, per progressar, per ser dinàmica, per no quedar-se al mateix lloc.

la discussió, l'argumentació, la confrontació d'idees, el moviment d'una posició cap a una altra gràcies o com a conseqüència del debat, em semblen sumament estimulants intel·lectualment. em fan sentir viva. i, de fet, quan fa massa dies que no tinc una bona discussió, em sento rovellada, parlo pitjor, sóc menys clara.

per això m'indignen els arguments poc pensats, fàcils de pair i que agraden a tothom perquè són còmodes d'assumir i no ens qüestionen la nostra realitat que sento darrerament. exemples? aquí en teniu un petit tastet:

1. josé maría aznar: no me gusta que me digan qué tengo que beber, ni cuánto puedo beber. al·lucinant. un ex-president del govern espanyol dient clarament que els límits d'alcoholèmia són una imposició i que atempten contra la llibertat individual. brutal. un argument fàcil i simple, demagògic: "un atemptat contra la llibertat... d'emborratxar-me", que contradiu estudis, estadístiques, campanyes i normatives europees i estatals. i que, enlloc d'oferir arguments en contra de tota una corrent de pensament, ofereix no pensar: sissenyor, deurien dir alguns quan el van sentir, qui es creuen que són de prohibir-me emborratxar-me quan em doni la gana?

2. el debat dels 80 km/h a les entrades de barcelona: això no serveix per res, la gent s'adorm conduïnt, només ho han fet per posar-nos multes. una mesura d'un pla molt més ampli, adreçat a reduir la contaminació, els accidents i afavorir la mobilitat, absolutament descontextualitzada i caricaturitzada amb un: això no serveix per res, és una mesura recaptatòria que atempta contra la llibertat de fotre'm una òstia a 140 km/h. i els resposanbles públics que haurien de tenir en compte que hi ha decisions incòmodes i difícils d'explicar i impopulars que s'han de prendre perquè hi ha normatives que hi obliguen (normatives que, no cal dir-ho, no les fan dictadors estil gaddafi, sinó parlaments estil l'europeu, escollits per sufragi universal) decideixen guanyar vots i carregar-se la feina d'un govern anterior perquè és més fàcil això que explicar-li a la ciutadania que, si volem mantenir la nostra qualitat de vida, no podem mantenir el nivell de despesa energètica i de consum que hem dut fins avui. i ara! això no entra per l'estòmac, això entra pel cervell, i és massa complicat...

3. podeu substituir els punts 1 i 2 pels arguments en relació al debat sobre la independència de catalunya, la reducció de 120 a 110 km/h a les autopistes, les excuses de mourinho, les revoltes àrabs o el que us doni la gana. segur que sabeu de què parlo.

videoconferències, teletransportacions, pantalles...

2011-02-14T13:34:00.004+01:00

ahir a la tarda, en plena sessió skype amb la meva germana i els meus nebots, quan veia l'm. comportant-te de manera absolutament normal davant d'una videoconferència, vaig recordar els supersonics, de hanna barbera.

i és que quan era petita, allà a finals del segle XX, vèiem el segle vint-i-u com el segle de les videoconferències, els viatges supersònics (per no dir les teletransportacions trekkies) i les pantalles petites ben properes. trobàvem que la màxima expressió de la modernitat era anar vestits amb teixits tecnològics, platejats i arrapats.

ahir a la tarda vaig veure la meva filla, que té gairebé vint mesos, parlant amb una pantalla, ensenyant-li joguines i fent-li petons a la seva cosina de manera absolutament natural, i se'm va fer present que ella és una nativa digital, que encara viurà molts més canvis tecnològics que revolucionaran -encara més- les comunicacions i, de retruc, les relacions humanes.

ella, que és nascuda al dos-mil nou, probablement farà viatges supersònics, impulsada per energies renovables... la meva filla viurà alguns aspectes de la seva vida com en els dibuixos animats.

perquè després diguin que la tele no és cultura: quina diferència hi ha entre les novel·les profètiques d'orwell o huxley i les sèries de hanna barbera o l'star trek de la paramount?

caure del cavall

2011-02-07T09:39:00.002+01:00

fa unes setmanes que no paro de confirmar que es pot caure del cavall a qualsevol edat, en qualsevol lloc:
caiguda u: el molt honorable president jordi pujol, afirmant en el seu editorial del seu centre d’estudis que l’entesa d’igual a igual (com a dos subjectes polítics) amb espanya ja no és possible i que l’única via, si no volem desaparèixer, ja no com a nació, sinó com a realitat social, econòmica o política, és la independència.
caiguda dos: algunes persones que, havent votant ciu en les darreres eleccions, comencen a dir en veu alta que no estan d’acord amb les mesures de govern que proposen: eliminar, flexibilitzar o haver de deixar com estava la zona 80, el copagament de la salut pública, la reducció de la cartera sanitària o el concert econòmic a escoles que segreguen els alumnes per sexes.
caiguda 3: qui em demana si, un govern fet per cinc ex-consellers és el govern dels millors.
caiguda 4: el món, davant el poder de les persones organitzades i concentrades en una sola cosa: fer fora els dictadors.
caiguda 5: certa opinió pública de l’anomenat món civilitzat, davant les masses occidentalitzades que, utilitzant eines tan pròpies del primer món, reclamen democràcia, justícia, llibertat i dignitat i ens reclamen, a les societats democràtiques, que ens posem al seu costat.
y lo que te rondaré, morena...

no hase falta desir nada más...

2011-01-19T09:51:00.001+01:00

agost

2011-01-18T08:56:00.004+01:00

a casa, l'any ha començat magníficament. tenim programat un trimestre amb activitats seleccionades i de qualitat, abans de donar pas a l'espera definitiva del segon cigronet. i hem començat per agost, al tnc. l'obra de l'any. amb tant d'èxit, que les entrades de la setmana de pròrroga que finalment es va poder programar, es van esgotar en quatre hores. tant d'èxit, que les entrades disponibles es revenien. tant d'èxit, que el tnc la tornarà a programar l'any vinent.

un èxit absolutament justificat per diversos motius: per una gran lizaran que, com sempre, supera totes les expectatives. per uns secundaris fantàstics (on no hi incloem ni almudena lomba ni clara de ramon que, suposem, encara han de créixer molt).

per una escenografia espectacular, pròpia d'un teatre nacional; digna d'un teatre nacional. però, per damunt de tot, per una immensa vilarasau.

per una història d'històries construïda a partir de molts eixos: les relacions familiars, de parella, mare-filla, les crisis masculines, les femenines, amèrica, la societat postindustrial, la generació del baby boom... per una història amb petites històries, que a estones és una comèdia, un vodevil, una tragèdia. que fa riure, plorar, pensar.

en definitiva, per una bona història, ben construïda, ben dirigida, ben interpredada. un èxit. tant, que valdrà la pena repetir.

evidències (dos)

2010-12-23T17:54:00.004+01:00

la fira de santa llúcia, les nadales a casa, les postals a la bústia, l'm. cantant el caga tió, com un disc ratllat, a tot drap, tot el dia, el "dinarem a ca tons pares per nadal o sant esteve?", el "qui no estrena per nadal res no val", l'anunci de freixenet, els dels turrons, els de joguines, el "comprem pota o no enguany?", el "truquem el d. i l'm. pel cap d'any?"...

a ningú li calen més evidències per dir que sí, que un any més, i aquesta vegada més ràpid que mai, ja hi som... és nadal!

evidències (u)

2010-12-13T15:38:00.001+01:00

soprreses post 28-n

2010-11-29T14:01:00.003+01:00

sorpreses post-electorals:

primera. la patacada astronòmica del psc. quan el secretari general de la presidència i mà dreta del mhp montilla marxava, fa un mes, a madrit, deixava clar que les eleccions les donaven per perdudes. i a can nicaragua ja preparaven el relleu. ara, en cap cas s'esperaven aquesta santa òstia. i ja veurem com s'aixequen i quins monstres remouen: tura o corbacho, chacón o mascarell, ala catalanista, sector baix llobregat, grup parlamentari propi. i ajuntament de barcelona. aquí és quan l'acaben de pelar.

segona. l'óstia d'esquerra. no per previsible menys dolorosa. perquè, si bé estava clar que perdria vots, que la meitat dels teus votants es quedin a casa o votin ciu o si és per prendre mesures dràstiques. i la primera, mirar endins, agafar el responsable de les darreres campanyes electorals, i fer-li un curset de comunicació. l'obra de govern està aquí i, en els propers anys de govern convergent, lluirà cada dia més. però ser incapaços de comunicar-ho, de mobilitzar el teu electorat i de construir un discurs que, més enllà dels mitjans de comunicació -sempre a la contra- arribi a la gent és el que se li suposa a un partit amb l'ambició de liderar un país.

tercera. els 75.000 vots de plataforma per catalunya. quina por. una, que és optimista de mena, pensava que, amb el dur discurs antiimmigració del pp, els possibles votants de pxc es decantarien pel pp de sánchez-camacho i albiol. però 75.000 vots i percentatges superiors al 3% en alguns municipis fa que les properes eleccions municipals siguin de traca: o ens mobilitzem els votants d'esquerres, o el 29 de maig a les 11 de la nit ens avergonyirem de moltes ciutats i pobles de catalunya.

quarta. maria de la pau janer, musa i supporter del pp balear de l'imputat jaume matas cridant "mas president" ahir, a l'hotel majestic. ara arriba el torn als fantasmes de ciu, que es llevaran de les seves tombes i trucaran al carrer còrsega tot dient: que te'n recordes de mi?

Atención, que llega la Banda del Empastre

2010-11-25T09:42:00.002+01:00

Si yo fuese Joan Herrera se me caería la cara de vergüenza al ver que, en este punto de la campaña, de repente aparece un manifiesto en el que, entre otros, me dan su apoyo fervoroso Miguel Ríos, Pedro Almodóvar, Antonio Banderas, Almudena Grandes, Pilar Bardem, Azucena Rodríguez, Juan Echanove, José Luis García Sánchez, Manuel Gutiérrez Aragón, Charo López, Pepe Viyuela, Juan Diego Botto, Aitana Sánchez- Gijón, Emma Cohen, Pilar del Río (viuda de Saramago), Leo Bassi, Ismael Serrano... Y –¿cómo no?– el inenarrable Joaquín Sabina.

Son la colla pessigolla, la peña supersolidaria con cualquier injusticia que se dé a miles de kilómetros de distancia pero incapaz de decir ni mu cuando una decisión democrática del Parlamento catalán –el Estatut, por ejemplo– es pulverizada por la imperial trituradora del nacionalismo español. Entonces vuelven la cabeza hacia otro lado y, para hacer algo, piden un bocadillo de calamares.

Quim Monzó. (La Vanguardia, 25/11/2010)

28-n

2010-11-12T11:03:00.003+01:00

votaràs a les eleccions al parlament del 28-n?

i a qui votaries?

tot en un cap de setmana

2010-11-09T10:47:00.001+01:00

cap de setmana intens, viscut a casa:

trucada transatlàntica per constatar que els anys i la distància poden ser complements indispensables d’una relació familiar que traspassa generacions a 11.000 quilòmetres...

videos domèstics per constatar que la nostra gordita creix, corre i parla que se les pela...

atenció a la visita papal, dominical i poc original: menys gent pel carrer de la que es preveia, un debat intens i civilitzat sobre el pes de l’església a la nostra societat (en un estat aconfessional, cal el concordat de la santa seu?), una confusió intencionada i fruit de la ignorància o el desconeixement entre anticlericalisme, secularització i laïcitat, un discurs monòton, repetitiu i antic (que si el matrimoni és entre home i dona, que si les dones hem de desenvolupar-nos a la llar i a la feina –i els homes ni una cosa ni l’altra)...

atenció a la sagrada família que, ho he de dir, m’ha deixat, en dues paraules, im-pres-sio-na-da.

i un arròs amb peix que canten els àngels, fet pel d.

coses de casa

2010-10-25T09:27:00.004+02:00

ens vam traslladar el mes de maig i, des de llavors, hem estat esperant que gas natural obrís el carrer i fes arribar el gas a casa. estem acabant el mes d'octubre i tot just la setmana passada la companyia es va dignar a enviar dos operaris per fer la connexió. i no entro en detalls de les trucades a gas natural per ser atesa per la vanessa, la carmen, el pedro, la marta i etc. sense rebre cap mena d'informació. brutal.

ara ens queda l'altra part de la cosa: que vinguin els xispes que van muntar els radiadors a empalmar el gas amb la calefacció... mentrestant, per la nit, a casa estem a 0ºC i durant el dia, ara que farà fred, estem a 5ºC... alegria!

la porta d'un dels armaris de la cuina està pengim-penjam. a la gordita li encanta obrir-la, treure totes les paelles i ficar mig cos dins l'armari. deu pensar que és el seu cau.

la mateixa gordita és la reina ballant la castanyera. a l'escola, a casa i al carrer. balla ella i ens fa cantar i ballar a tots. el que passa és que no ens sabem ben bé la lletra. la necessitem. això és una crida internacional: la lletra de la castanyera per uns pares novells enamorats de la seva filla.

un nobel per a vargas llosa

2010-10-08T14:13:00.003+02:00

jo a vargas llosa ja fa anys que li hauria donat el nobel. com a mínim, des que va escriure la fiesta del chivo, una de les millors obres sobre el poder i la barbàrie, un llibre que vaig llegir després de superar els meus prejudicis sobre el vargas llosa polític, gràcies a pantaleón y las visitadoras, a angie cepeda i a la meva amiga maríainés. no us perdeu la versió al cine de pantaleón que es va fer fa pocs anys en la que la reina de la tele colombiana, angie cepeda, fa el paper més sexual que he vist en ma vida...

ara, el nobel, que sigui el de literatura.

jo, el nobel de la pau, diríem que no li donaria mai. vargas llosa és un dels millors escriptors del boom llatinoamericà que, gràcies a barcelona i a una visionària carme balcells, van trobar els mitjans per poder explotar. vargas llosa és un d'aquells autors que t'agrada llegir, dels que li disfrutes les històries, els personatges, l'ambient però, sobretot, la llengua.

una llengua espanyola que s'entesta en veure normal davant d'anormalitats com la llengua catalana. una llengua espanyola que pot ser nacional si és espanyola, però que mai pot ser nacional si es refereix a llengües menors com la catalana.

per això mai li donaria el nobel de la pau. ni el convidaria a un cafè. no m'interessen les persones que defensen la independència del sàhara occidental o de la indoxina colonial però troben una aberració que un poble, posem el català, es governi i decideixi el seu futur. una llàstima.

per això, el nobel de literatura és fantàstic per a vargas llosa.

aviat, un nobel per a jaume cabré o maria barbal, si us plau.

potser així les llengües anormals podrem ser una mica més normals....

coses que passen...

2010-09-15T11:42:00.002+02:00

dos mil deu ha estat un any tan prolífic en criatures – el bru, el nil, el jan i els qui vindran: la gal·la, el guim/aran, la martina,...- que, ara, la majoria dels amics tenen criatures o n’esperen. i són comptats els amics heteros que no han decidit reproduir-se...

l’estiu o, més ben dit, les acaballes, també ha estat prolífic en casaments: el casament de l’any, el cap de setmana passat. el casament de l’a. i el j, més íntim, aquest dissabte.

l’estiu també ens ha fet córrer darrere la gordita, que ja ha aprés a caminar i a anar tan ràpida com el correcaminos, i que diu patata, peu i no com si fos una professional...

a l’hort de casa hem criat tomàquets, mongetes i cebes.

i ara que l’estiu s’acaba ja hem fet la melmelada de móres, aviat farem el codonyat i esperem, en candeletes, que arribin els bolets.

les coses, passen...

el final del verano....

2010-09-01T09:05:00.001+02:00

llegó.... y tu partiràs...

pren el teu temps...

2010-08-06T09:00:00.003+02:00

...i, abans de marxar de vacances i descansar al moianès, una recomanació perquè us agafeu el vostre temps per recórrer el món. quina enveja...

jo, per si de cas al d. li agafa un atac i ens enduem la gordita i unes motxiles a l'altra punta del món, ja m'he fet una pedicura vermell rosella...

tanquem la paradeta fins al setembre!

2010-08-04T13:44:00.002+02:00

per mi, els estius amb les meves germanes, a la piscina del poble, amb la calor de barcelona, abans de tenir la regla, de la depilació, del biquini i de sortir de nit, eren això...

per fi l'he trobat!

falta poc...

2010-08-03T11:23:00.003+02:00

falten pocs dies per donar-li als racons les seves vacances anuals.

i no és que no tingui moltes ganes de comentar la prohibició de les corridas a catalunya, la repercussió de l'ilp a la brunete, el cop de puny a la taula del conseller castells, o els protagonistes de l'estiu.

però avui me n'estaré i us demanaré un favor:

quina lectura em recomaneu aquest estiu? quina és LA novel·la que no em puc perdre?

festa estellés

2010-07-23T08:42:00.002+02:00

hi ha dies que trobes molt bones notícies.

dies que et fan dir: val la pena, no sóc marciana, hi ha (molta) vida més enllà del sénia.

avui n'he trobat una a vilaweb: el 4 de setembre d'enguany s'organitza, a iniciativa de Pica'm, la primera edició de la festa estellés.

finalment el gran poeta tindrà un homenatge anual, festiu i popular, lligat al mar, al menjar i a la gent. com la seva poesia.

si rondeu pel país valencià la primera setmana de setembre, busqueu la festa estellés, segur que us ho passareu bé!

eduqueu les criatures

2010-07-19T10:05:00.003+02:00

vaig començar a escoltar eduqueu les criatures quan va començar, el setembre de 2006. m’aixecava d’hora els diumenges. com ma mare, escoltava la ràdio, i vaig ensopegar amb el carles capdevila i companyia.

no tenia parella. ni fills. ni ganes d’una cosa ni de l’altra. però escoltava eduqueu les criatures, un programa per donar eines als pares, divertit, entretingut i útil, fins i tot per a persones que, com jo, ni tenien parella, ni fills, ni tenien ganes d’una cosa ni de l’altra.

quatre anys després tinc parella, una filla, i ganes de totes dues coses. aquests anys he escoltat fidelment l’eduqueu. han fet cagar el tió, han parit i fet parir, han parlat de lactància, de tenir nòvius als catorze, de famílies nombroses i monoparentals. he aprés, he rigut i he plorat.

aquest diumenge, l'equip de l’eduqueu va fer l’últim programa. en capde, l'ànima de l'apm, plega perquè se’n va a dirigir un diari, nou i en català.
per això, si no l’heu escoltat mai, si l’heu seguit alguna vegada, si teniu criatures, si ni en teniu ni teniu pensaments de tenir-les o, simplement, si voleu riure una estona, eduqueu les criatures!

aliances

2010-07-16T13:28:00.002+02:00

dinar improvisat a casa de l’r., un àtic amb unes vistes espectaculars a gràcia. com sempre que ens trobem les cinc, comencem a parlar accelerades, trepitjant-nos les unes a les altres, dient-nos què guapa estàs, no, no estàs tan grassa, això que dus és maquíssim. quan avança la conversa, discutim, ens cauen llagrimetes, riem, parlem de pares, fills, marits, divorcis, amors, sogres, vacances.

fa uns anys vaig tenir la immensa sort de dirigir un equip encapçalat per l’r., la b., l’m. i l’e. fa uns anys que ens hem dispersat per coses diverses.

i cada dia que passa les enyoro més. enyoro el què fèiem, com ho fèiem i amb qui ho fèiem. enyoro el privilegi de treballar amb aquestes dones. enyoro aprendre’n cada dia. enyoro aquestes dones, que podien ser les meves mares i que en saben infinitament més que jo en la majoria de coses.

aquestes dones, que podien ser les meves germanes grans i que em van ensenyar a treballar en equip, esperaven que els digués cap a on anar, que els parés els cops, que portés pastes a cada reunió setmanal, que fes arribar allò que creien que s’havia de fer allà on es prenien decisions.

enyoro la complicitat amb la b., el saber fer de l’e., la saviesa de l’m., les rialles de l’r...

a qui xiularà el bernabéu

2010-07-14T08:59:00.003+02:00

Dissabte.

He travessat tota la manifestació per a copsar la gent, l’ambient, les condicions, la cosa. He vist aquella gernació tan transversal, popular, civil.

M’he topat amb ex consellers socialistes perduts entre la gent. La directiva d’una poderosa farmacèutica. Periodistes polítics de diaris grans amb estelada i tot. Un notable executiu d’una multinacional química. Un prestigiós advocat de Girona amb la família al complet. Un marxant d’art contemporani que avui és a Basilea i demà a Nova York. Un reconegut profe d’un reconegut col·legi concertat de Girona.

Arribo a la plaça Tetuan de Barcelona.

Un grup de gent variada agombolat darrera de la periodista de TVE crida incansablement I-Inde-Independència!

Quinze minuts.

Entra en directe: més crits. Canten ¡Qué viva España! I tot seguit: ¡Y se lo han creído, matarile, rile, rile!

Em moc endavant.

Bum! He topat amb algú.—Perdoni!, dic mecànicament.

Però si és en M*! En M* és un dels factòtums del sector turístic català.

Frisa els 50. Va vestit de sport, com es deia abans. Porta una estelada cubana –la del triangle blau– penjada com una capa. Com la canalla.

—Què hi fas per aquí?

—Això no s’aguanta, diu.

—Com, això? Si és fantàstic, tot plegat!

—Això, vull dir España. No entenen res. Ens han fet independentistes a tots!

—Home, a tots…

—Aquesta manifesatció sobretot és un problema pel Mas.

Dissabte (2).

Crits que no vaig sentir a la manifestació:

Fe-de-ralisme a-si-mètric! Fe-de-ralisme a-si-mètric!

Vo-lem peix-al-cove! Vo-lem peix-al-cove!

Ca-ta-lanisme his-pa-nista! Ca-ta-lanisme his-pa-nista!

Volem un nou pacte / consti-tu-cional! Volem un nou pacte / consti-tu-cional!

Cal’una’nàlisi / de la sen-tència! Cal’una’nàlisi / de la sen-tència!

Seguei-xo creient / en l’es-ta-tut! Seguei-xo creient / en l’es-ta-tut!

Euro-regió medi-te-rrània! Euro-regió medi-te-rrània!

Només pro-pos-tes guan-ya-dores! Només pro-pos-tes guan-ya-dores!

Ciste-lla d’impostos, se-tan-ta percent! Ciste-lla d’impostos, se-tan-ta percent!

Un que recordo que vaig sentir molt era aquest:

I-Inde-Independència! I-Inde-Independència!

I també cantàven molt aquesta cançoneta:

No volem serUna regió d’Espanya…

Em pregunto què diran els nostres polítics –els catalans– a las Cortes Españolas en el proper debat.

Diumenge.

Imagina-t’ho. Ets al Santiago Bernabéu. És el dia del Madrid-Barça. L’estadi és ple a vessar. El terreno en perfecto estado para la práctica el fútbol. Vibra la graderia, etc.

Salta el Barça al camp! Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro i el gran fitxatge... David Villa!

I ara surt el Madrid! Cristiano, Kaká, Higuaín, Van der Vaart, Benzema, Drenthe, Lass, Diarra i el gran fitxatge... Di Maria!

D'una banda la columna vertebral dels campions del món (del món!), els que han donat el joc i marcat els gols de la selección.

A l'altra banda, un seguit de perdedors i rebuigs d'altres seleccions estrangeres (¡extranjeras!).

Comenta en D*, sorneguer: a qui aplaudirà i a qui xiularà aquest dia el públic del Bernabéu? No ho sé, D*. Però s’ho passaran fatal.

antoni maria piqué, el singular digital, 14 de juliol de 2010

amb un milió i mig

2010-07-14T08:56:00.002+02:00

aquí, la resposta del poble català.

con dos cojones

2010-07-14T08:52:00.001+02:00

aquí, el text íntegre de la sentència: con dos cojones.

calaixos, armaris

2010-07-06T15:26:00.001+02:00

estiuejar alguns dies amb els pares, que fan d’avis unes hores.

conviure una altra vegada amb pares, germanes, nebots.

tenir com a veïns amics de quan tenies quinze anys. amb criatures, com tu.

tornar als mateixos camins, que porten a la mateixa platja. amb el teu cotxe, amb la teva filla.

esperar que sigui 7 de juliol per veure el primer encierro del sanfermín amb ta mare, en pijama, mentre surt el sol.

obrir calaixos que fa anys que no obres. i trobar-te el carnet de piscina de l’any 1990: cartolina vermella. 650 pessetes. vàlid per 10 dies. i en faltava un per acabar-lo.

Espanya ha dit adéu Catalunya!!!

2010-06-29T09:29:00.001+02:00

Avui llegirem la lletra petita de la sentència del Constitucional i, anant bé, d'aquí una setmana començarem a saber que ens ha passat exactament. Però un cop els partits ja han obert la discussió partidista i fan crides a una unitat que no es creuen, nosaltres –humils ciutadans– intentem intuir si al final la puntada ens l'han fotut al paladar o a l'estómac. I la primera reflexió és: quatre anys per a això? Quatre anys per fer pública la decisió en dos fulls i a corre-cuita a 1/4 de 9 del vespre? Què hi havia de diferent ahir que dimecres passat o el 28 de gener del 2008 a les sis de la matinada?

I la segona reflexió, i fonamental, és que ara sí que ja tenim per escrit quines són les autèntiques regles del joc. El peix al cove pujolià ens va entretenir durant 20 anys. Pujol, coneixedor com ningú del país, sabia que aquella era la línia que no podíem creuar sense que s'esvaís l'encanteri. El peix al cove era aquella Ítaca on algun dia arribaríem, però ahir va caure la cortina i darrere del decorat de cartró pedra no hi ha Ítaca sinó l'abocador del Garraf. Ahir vam descobrir que els Reis són uns senyors i una senyora que tenen el càrrec que tenen perquè els dos partits polítics majoritaris a Espanya els han situat allà, que responen a criteris partidistes i ideològics i que estan per sobre del poble que ha votat un Estatut. És tan absurd que ara la Constitució votada pel poble espanyol pot ser duta al Constitucional i ser declarada inconstitucional.

Hem ofert la mà i ens l'han fet carpaccio. Ahir Espanya va triar fer-se independent de Catalunya. Unilateralment. En prenem nota.

iu forn, avui, 29 de juny de 2010

estiu

2010-06-22T09:27:00.003+02:00

la setmana que comença l'estiu és la millor setmana de l'any.

la setmana en què s'acaba l'escola, la del primer bany a la platja, la de la revetlla de sant joan.

la setmana en què, si no ho has fet abans, prendre orxata, cafè amb gel, dur sandàlies i enseyar les cames és obligatori.

la setmana de l'aniversari de la gordita, de les bengales, els sopars a l'aire lliure.

la setmana de les festes de fi de curs, de les llàgrimes per no veure els amics del cole durant uns mesos, dels inicis dels amors estiuencs.

la setmana de la barbacoa a casa, amb tota la colla, amb gordites que corren, casaments que es preparen, pinyolets que creixen.

la setmana en què tot pot començar i els finals es veuen molt lluny.

la millor setmana de l'any.

fer un palau

2010-06-14T10:46:00.001+02:00

divendres vam quedar amb el d., l’m., i les seves tres polzades que naixeran a final d’any, per anar al concert del roger mas al palau de la música. hi presentava el seu darrer disc, a la casa d’enlloc, i hi recuperava les cançons tel·lúriques, que posa música a les lletres de verdaguer.

sortint del concert ja vam tenir consciència que l’home s’havia FET UN PALAU, així, en majúscules, i no a l’estil que s’ha destapat darrerament.

en una primera part que recorria les paraules de mossèn cinto i feia evident que les cançons... és ja un clàssic de la música en català que, cantat en directe, posa la pell de gallina. amb una veu que no falla, amb posat sorrut, reivindicant francesc pujols amb el ball de la patum de berga.
a la segona part, on va cantar, una per una i segons l’ordre del disc, totes les cançons d’a la casa d’enlloc, vam poder sentir mil i un estils, picades d’ullet i històries, a l’estil dels seus referents. un concert rodó que es va cloure als bisos, després de les grans i sàvies paraules pujolianes que ens recorden que, un dia, els catalans ho tindrem tot pagat.
gran roger mas. gran palau.

agost

2010-06-10T15:08:00.002+02:00

voler l’agost, des del fred, demanar l’impossible i al fer-ho, demostrar que és possible.

exigir l’agost, amb l’inconformisme adult del que no es resigna, del que necessita una dosi de pau per poder pensar.

enyorar l’agost, com s’enyora la persona estimada que encara no ve.

desitjar l’agost, el temps sense presses ni horaris, on poder assaborir les coses petites que ho tornen tot tan fàcil. gaudir de l’agost, fugint del soroll mal educat que ens mossega, de les agendes plenes de feina i problemes.

cobejar l’agost, concedint-nos una retirada de la presó quotidiana que ens construïm cada dia. anhelar l’agost, per reinventar-nos un cor que bategui al ritme del nostre cor.

somiar amb l’agost, intuïnt que el món sencer vol una pausa, sospitant que el món sencer vol ser feliç una estona.

ser agost sempre, ser mandrós i esvalotat, ser feixuc i vital. ser agost tot l’any, incondicionalment, per recordar cada dia la tendresa del món, per recuperar cada dia la bellesa del temps que passa a poc a poc.

els pets, agost

flota, vaixell, franja

2010-06-09T13:06:00.004+02:00

Flota.

Fins que se sàpiga tot el que va passar (i per què) durant l'abordatge el 31 de maig per part de l'exèrcit israelià del vaixell turc Mavi Marmara -que va acabar amb nou civils morts i una seixantena de ferits, incloent-hi nou soldats- en comptes de fer declaracions abrandades (a favor de la banda que sigui) potser seria més prudent fer un cop d'ull a les preguntes sobre el cas que es van acumulant.

Per exemple: per què el govern israelià va decidir utilitzar el comando Flotilla 13 -la unitat d'elit més elit de les seves forces armades- per a aquesta operació, quan no hi havia cap objectiu militar a la vista?

Quina informació es va donar a aquests soldats sobre com actuar, vist que -malgrat ser tan elit- van perdre el control de la situació a l'acte?

Vaixell.
Al vídeo gravat per l'IDF (l'exèrcit israelià) (http://www.youtube.com/user/ idfnadesk#p/a/u/0/bU12KW-XyZE) es veu clarament que els soldats van ser atacats amb bastons i, un d'ells, llançat per la borda, però: per què s'atura el rodatge en el moment que veiem que dos soldats treuen les pistoles?
I al vídeo gravat pels periodistes que hi havia a bord del vaixell (http://www.livestre am.com/insaniyardim), què pretén tota aquella gent que porta màscares i que es prepara, amb barres metàl·liques, per enfrontar-se a uns soldats armats, tenint en compte que a bord hi ha nens i gent gran?
És cert que entre els emmascarats hi havia turcs que tenien vocació de màrtir, segons van admetre després els pares d'ells (The Guardian 3/6)?
Per què no hi havia ferits o morts als altres cinc vaixells? I per cert, per què un centenar dels passatgers de la flota portaven feixos de bitllets per valor de 10.000 dòlars (The Times, 3/6)?

Franja.
Per què el dirigent de Hamàs, Mahmud al-Zahar, es va negar a dir a aquest diari (1/6) què fa la seva organització amb l'ajuda humanitària que arriba a Gaza?
Per què Hamàs s'ha negat a acceptar l'ajuda portada per la Flota de la Llibertat (The Guardian 4/6)?
Per què el govern israelià, atès que Gaza és un territori oficialment no ocupat, no accepta la mediació internacional a l'hora de fer-hi entrar l'ajuda que faci falta?
Per què Egipte, que no està en un estat de guerra amb Hamàs, no obre el seu pas fronterer amb Gaza?
És cert, tal com va dir l'activista pro drets humans palestí Basseim Eid (també a aquest diari, 3/6), que no hi ha crisi humanitària a Gaza?
Quin sentit tenia, doncs, la iniciativa de Free Gaza?
I si tenia sentit, no en tindria tant o més organitzar (o haver organitzat) flotes o caravanes semblants, per portar ajuda humanitària a les altres poblacions assetjades del món, com ara els darfurians del Sudan (200.000 persones mortes en set anys a mans de l'exèrcit del país), els caixmirians de l'Índia (10.000 homes desapareguts a mans de les autoritats estatals durant els últims 18 anys, segons Metges Sense Fronteres) o els kurds de Turquia (35.000 persones mortes per l'exèrcit entre 1984 i 1999, segons l'agència AP)?
Pot ser perquè esperem que Israel es comporti (molt) millor que aquests altres Estats?

I en el cas que sí, per què?

matthew tree, l'endemà del dissabte, avui, 6 de juny de 2010

enveja

2010-06-03T10:00:00.001+02:00

..que avui m'invita a volar...

caixes

2010-05-26T10:17:00.003+02:00

jo em pensava que era addicta a l'orxata, la xocolata, les cireres o la lectura, però la quarta mudança en 10 anys confirma que, en realitat, sóc una addicta a fer caixes amb les meves coses.

el dia 1 de juny deixarem el número divuit i passarem al dotze. guanyarem, llum, calefacció de gas i jardí. tot un món per la gordita...

a, be o ce?

2010-05-19T13:24:00.004+02:00

a mi participar em sembla bé.
em sembla bé votar.
em sembla fantàstic fer consultes per decidir qüestions importants, com la independència del meu país o la manera com s’ha d’abordar la reforma urbanística d’una ciutat.
estic d’acord amb adoptar qualsevol iniciativa que acosti la política al conjunt de la ciutadania: vot electrònic, xarxes socials, punts de votació més enllà dels tradicionals col·legis electorals, dret a vot a partir dels setze i per totes les persones empadronades (i, si són estrangeres, amb cincs anys de residència al país, n’hi ha prou).
no comparteixo gens ni mica l’opinió d’algunes persones que diuen: jo els voto cada quatre anys perquè decideixin per mi. nossenyor. perquè hi ha decisions que no estan als programes electorals, perquè delegar el vot no vol dir desentendre’s de l’obligació cívica de controlar els poders públics.
ni aquesta altra: hi ha coses més importants per arreglar, com és la crisi. si, molt bé, però un responsable polític no només fa política econòmica: també en fa de social, exterior, territorial, cultural, sanitària i etc.
ni aquesta darrera: aquests diners es podrien haver invertit en una altra cosa. doncs jo m’estimo més invertir en qualitat democràtica que en una família reial, la veritat. i la primera cosa és més barata que la segona.
això sí, estic d’acord en que
a. si s’organitza una consulta durant un any, en una ciutat,
comptant amb tots els recursos econòmics, de comunicació i humans que es necessitin,
b. s’oculta una de les opcions de vot,
c. i ens trobem que: la participació és d’un 12% i guanya l’opció amagada per un 80%,
doncs algú ha de prendre mal.
i això és un avís molt seriós de cara a les properes eleccions, a la generalitat i a les municipals.
i, en darrer lloc: la propera persona que em digui que les consultes per la independència són de fireta i no serveixen per res, li recordaré aquestes dades:
ajuntament de barcelona
consulta per la reforma de la diagonal
12’7% de participació
80% de vots per l’opció “cap de les dues”
i, d’aquí a uns anys, li donaré la data d’inici de les obres de la diagonal. i és que, per si no ho sabeu, aquesta consulta neix d’un acord del plenari municipal on tots els grups excepte el pp van aprovar reformar la diagonal.

Una victòria de la llibertat

2010-05-13T09:10:00.002+02:00

Després d’onze mesos com a corresponsal de TV3 als Estats Units he hagut d’explicar un munt de vegades què és Catalunya o quina era la llengua amb què em sentien parlar.

Cada resposta ha hagut de ser un vestit a mida de l’interlocutor i la circumstància (taxis, ascensors, avions, restaurants, veïns, entrevistats…).

L’encàrrec més complet, però, me’l varen fer fa uns quants dies al Trinity College de Hartford (Connecticut), on el Departament d’Estudis Hispànics, dirigit pel professor Tom Harrington, va demanar-me que els fes una conferència sobre com una generació de periodistes catalans, entre els quals em compto, vàrem tenir la responsabilitat de posar la veu i la cara als programes emesos en català a les ràdios i a les televisions per primera vegada després de quaranta anys.

Al final, tants vestits a mida m’han donat el perfil d’un patró comú de resposta que m’ha fet pensar al voltant d’un fet que em sembla troncal: la falta de narrativa internacional de Catalunya. No saben gaire qui som i no hi ha una manera més o menys estàndard de presentar-nos al món.

I la raó de la mida, és veritat. Però estats amb sis, set, deu vegades menys població que el nostre país s’han fet un lloc amb relativa naturalitat en l’imaginari col·lectiu en la mesura que l’Estat els ha donat categoria de normals.

Per tant, la principal raó em sembla clara. Al món en què vivim, el mapa polític és molt més important que el cultural.

Així, les cultures i les llengües que no tenen estat poden arribar a ser invisibles, o vistes com una nosa, o com el que “El Periódico” va publicar recentment de l’ambaixador dels Estats Units a Espanya el qual s’havia referit a la normalització del català al cinema com una mostra “d’orgull regionalista”.

No sé què us ha funcionat a vosaltres, sobretot als que volteu pel món o viviu a l’estranger, però el meu intent de narrativa catalana que més bé i més clarament ha funcionat als Estats Units ha estat presentar-nos com una victòria de la llibertat.

Els explico que en els últims tres segles s’han superat diversos intents d’acabar amb nosaltres, l’últim dels quals és tan recent que jo en sóc un testimoni.

Que, per tant, tots aquells que estimen la llibertat i la cultura poden abraçar la idea de Catalunya en la seguretat que estan abraçant el costat correcte de la història.

Que amb la nostra supervivència hem salvat una llengua i una cultura que posem a l’abast de tothom perquè tothom en pugui gaudir.

Que entenc perfectament que no sàpiguen res d’aquesta sorprenent i inesperada nació de què els parlo, però que no siguin mandrosos i no es quedin només amb les fronteres polítiques que han après.

I als estudiants de Hartford els vaig dir que si algú dubtava de venir a estudiar a Barcelona pel tema “del català”, que pensés en el que es perdria per no voler acceptar la realitat tal com és, que no li costaria gaire adaptar-s’hi (que més aviat els catalans tenim el costum de canviar de llengua la primera vegada que veiem que no ens entenen), perquè entenguessin que cap país del món no amaga la seva llengua sota la taula i que en nom de Catalunya o per parlar en català hi havia gent que havia patit presó, exili, mort o discriminació.

Va funcionar.

Què n’expliqueu vosaltres? Quina seria la millor narrativa internacional de Catalunya?

antoni bassas, a la primera esmena del 26 d'abril de 2010

my generation

2010-05-12T10:01:00.002+02:00

estar en la trentena, avui, és això:

portar ulleres de pasta

escoltar mishima

tenir estudis superiors

anar a conèixer les criatures de les teves amistats

comprar els llibres a la central

recuperar amics pel feisbuc

conéixer nova york, el carib i l'àfrica

portar samarretes de ratlles

escoltar rufus guangrait

tenir una gordita

anar a londres a casa d'una amiga

comprar la verdura sense pesticides

recuperar les càmpings de quan tenies 10 anys

conèixer el marit del teu company de pis

jo soy fans, així en plural.

2010-05-05T17:22:00.002+02:00

jo sóc fan dels meus amics, perquè saben fer unes coses al·lucinants: escriuen, organitzen festivals, fan documentals, visites guiades, costuretes, crítica literària, blogs divertidíssims o treball de camp.

però hi ha un amic de qui sóc fans, així, en plural: el meu amic x.

l’x. és un bon actor. un bon actor a qui jo em crec quan treballa, perquè actua des de la veritat. que ha tingut un paper estel·lar a hospital central en què es moria als cinc minuts. que ha actuat al lliure. que té presència i es menja la càmara.

l’x. fa anys que viu a madrid i que, lluny de quedar-se quiet esperant el paper protagonista a la sèrie d’èxit o la trucada del director amic, es mou, busca i s’empesca coses per continuar explicant històries.

la darrera que teniu a l’abast és invisibles, una sèrie rodada íntegrament a istanbul, que podeu veure per internet. els capítols es pengen cada setmana, cada dimecres, al vespre, i jo ja n’estic enganxada, com ho he estat de dallas, aló aló, a dalt i a baix, ràdio cincinnatti, doctor en alaska, nissaga, friends, mujeres desesperdas, lost...

ja tinc ganes de saber què li passa al daniel, on està el seu germà i en quin merder està ficat. ja m’ha enganxat la història, me n’he oblidat que hi surt el meu amic x. ja sóc fans, així, en plural. i vosaltres, segur, també en sereu.

una llei per un sol poble

2010-04-30T10:47:00.003+02:00

El Ple del Parlament de Catalunya va acollir dimecres un dia històric: va aprovar el la Llei d’acollida de les persones immigrades i les retornades a Catalunya, que crea un servei universal de primera acollida, i desenvolupa les noves competències de la Generalitat en l’àmbit de la integració i les migracions. Es materialitza així una de les mesures més importants del Pacte Nacional per a la Immigració, signat per la majoria de forces polítiques parlamentàries, els agents socioeconòmics i les organitzacions del sector el desembre de 2008.
Catalunya és un país que es defineix, entre d’altres coses, per la immigració.
El que s’ha anomenat model demogràfic català (pocs naixements, envelliment de la població), ens ha portat durant tot el segle XX a necessitar de l’arribada de persones d’arreu per mantenir el creixement del país. Això ha estat així en tres ocasions diferents, i aquesta darrera no és una excepció.
La gràcia d’aquests processos, que s’han anat i es continuaran repetint, ha estat que la identitat catalana ha hagut d’adaptar-se a aquesta realitat: així, ser catalana pot voler dir ser mil coses més, i no et cal renunciar a ser boliviana, a ser marroquina o a ser belga si, a més vols ser catalana.
Ser català o catalana és una qüestió de voluntat, de compromís amb el país; en cap cas és una qüestió genètica ni, malauradament, una qüestió administrativa.
Després de l’arribada de més d’un milió de persones atretes pel mercat de treball en els darrers deu anys, i per primera vegada al sud d’Europa, ens dotem d’una llei que donarà, a totes les persones que han arribat, arriben i continuaran arribant, les eines necessàries per poder-se desenvolupar a la nostra societat sense necessitar intermediaris: coneixements de la societat d’acollida (20 hores); de llengua catalana (135 hores) en primer lloc i de llengua castellana si la persona ho sol·licita; i de mercat de treball (10 hores).
Aquesta formació, no ens enganyem, no acabarà amb alguns dels problemes que acompanyen la immigració: no acabarà amb el tràfic de persones, el mercat laboral informal, la sobreocupació dels habitatges o la hiperconcentració en l'espai urbà. No acabarà amb el debat sobre la pluralitat religiosa o les identitats culturals, nacionals o de gènere. I, sobretot, no acabarà amb el racisme, la xenofòbia o la utilització del fet migratori amb finalitats electorals.

Però aquesta llei serà útil. Aquesta llei no només facilitarà la integració de les persones immigrades, estendrà un servei de primera acollida homogeni al conjunt de Catalunya, fomentarà l’autonomia personal i la igualtat d’oportunitats i reduirà les situacions de vulnerabilitat i de risc d’exclusió.
Aquesta llei permetrà que els coneixements que ofereix aquest servei serveixin per acreditar la integració en processos d’estrangeria cada vegada que l’Estat ho demani.
Aquesta llei donarà a tots els catalans, homes i dones, nascuts aquí o a fora, un missatge ben clar: que totes les persones que vivim en aquest tros de món ens volem entendre, volem viure junts, volem ser un sol poble.

bona diada, catalanets!

2010-04-23T09:44:00.002+02:00

com que la gordita torna a estar malalta, avui passa el matí amb la iaia de barcelona. així, al migdia, podrà viure la seva primera diada al cap-i-casal.

agafo, com fa uns anys, la línia vermella a sagrera i baixo a catalunya. tot fa olor de roses. a aquestes hores, les parades ja són ben plenes de llibres.

la gent, activada com per un mecanisme màgic, tan màgic com sant jordi, ja duu roses, llibres, i un mig somriure que vol dir:

avui és la diada, avui em sento orgullosa de ser catalana, de fer una festa que no existeix enlloc del món.

avui li explico a tothom que estic enamorada, que tinc papallones a la panxa, que em regalaran roses, que regalaré llibres.

avui comença oficialment la primavera, em posaré sandàlies i no me les treuré fins la mercè.

avui és el millor dia per ser a barcelona.

avui és el millor dia de l'any.

suggerències de la mestressa

2010-04-22T09:23:00.005+02:00

arriba, per fi, el millor dia de l’any, la única festa popular de debò, cívica de debò, on tothom, homes i dones del cap dret, venint del nord, venint del sud, de terra endins i de mar enllà, pren el carrer.

per acompanyar el sol, la primavera, les roses i les parades, aquí teniu una llista de recomanacions pels vostres amors:

llibres

xocolata desfeta, de joan-lluís lluís, o com explicar de desenes de maneres diferents la mateixa cosa.

el darrer de camilleri: la pista de sorra. montalbano directament en vena.

non solum, el monòleg de sergi lópez. si no l'heu vist, el podeu llegir.

esplendor i glòria de la internacional papanates, perquè els articles d'en monzó paguen molt la pena.

com triomfar a la vida, el catàleg de l’exposició d'en monzó a l'Arts Santa Mònica. perquè entendre’l es gaudir-ne més.

gabriel garcía márquez, una vida, de gerald martin. la biografia del gabo, perquè és un gust viatjar en la seva vida, en els seus paisatges i en les seevs històries.

música

pop a la catalana. jazz, bossa and grovy sounds from catalunya (1963-1971), del dj phil musical, perquè els nostres pares tenien raó: les versions catalanes dels 60 són la bomba.

ordre i aventura, de mishima, perquè david carabén és l'avantguarda de la música que es fa a catalunya.

a la casa d'enlloc, de roger mas. perquè ve de gust escoltar les seves lletres i la seva manera d'explorar nous sons.

head first, de goldfrapp. perquè l'allison goldfrapp la torna a clavar discos després de l'enorme felt mountain.

kind of blue, de miles davis. perquè és un clàssic del jazz que, si no el tens, l'has d'escoltar com a mínim una vegada a la vida.

menú de nit, menú de tardor, menú d'hivern

2010-04-19T09:43:00.006+02:00

crema de carbassa

en una cassola una mica fonda, sofregeixes un parell de cebes tallades a juliana. quan han canviat de color, hi afegeixes una mica de sal i una carbassa tallada a daus. deixes coure una estona, fins que la carbassa s'estova una mica. en aquell moment, hi poses aigua fins que cobrir la verdura, i deixes coure fins que bulli un quart d'hora. llavors ja es pot triturar... i a punt per servir!
torrades amb escalivada
encens el foc com a mínim dues hores abans de sopar. quan ja hi ha brases, torres un parell de llesques de pa per persona. si és que no tens llar de foc a casa, doncs fas les torrades al forn o amb la torradora i comences a buscar una casa que tingui foc a terra. suques amb una mica de tomàquet i, si hi ha confiança amb la parella, les fregues amb una mica d'all. poses una mica de verdura escalivada (pebrot, aubergínia, i ceba si agrada) per damunt de les torrades.
per acompanyar
un bon vi negre, priorat, montsant, on es mastegui la terra.
i de postres
formatge de montbrú, cremós i suau i una mica de codonyat.

triomfes segur!

el camp d'aviació de rosanes

2010-04-14T09:28:00.004+02:00

de vegades penso que dec ser l'única persona del meu cercle d'amics, coneguts i saludats que es dedica a fer coses mediocres.

deixem invisibles per la setmana que ve, que es mereix un post com déu mana, i anem al camp d'aviació de rosanes.

m'arriba la proposta de l'empresa de la b. de l'm., que organitza des de fa unes setmanes la visita, cada segon diumenge de mes, de l'aeròdrom de can rosanes, a la garriga (vallès oriental).

es tracta d’un recorregut planer, de 2’8 km, on s’explica l’inici del camp d’aviació de can rosanes, els anys 30, de la mà de l’empresari visionari esteve fernández, i com s’integrà en la xarxa d’aeròdroms civils de la generalitat de catalunya durant la república. l’esclat de la guerra civil l’any 1936 canvià la història del camp i la seva fesomia. en aquestes visites es parla de la història, l’entorn i les seves transformacions; del passat, del present i del futur.

si us interessa la memòria històrica, l'aviació, les infraestructures, la guerra civil o no sabeu què fer un diumenge al matí, no us ho perdeu, val la pena!

complots

2010-04-06T12:38:00.003+02:00

quan algú no vol trobar explicacions, no vol proposar alternatives o no sap gestionar alguna cosa, digues-li església, digues-li encaix catalunya-espanya, digues-li ordre econòmic mundial, digues-li farmacèutiques-grip a, digues-li el matrimoni de crist i maria magdalena..., el més fàcil és trobar el complot que respongui a les idees preconcebudes de la teva, digues-li comunitat, digues-li feligresos, digues-li poble, digues-li gent.

l’ha d’articular un il·luminat/il·luminada, digues-li predicador del papa, digues li cardenal, digues-li pp, psoe, cs, telemadrid, veo, intereconomía, digues-li altermundistes subvencionats pel partit o pel papa (no el sant, el biològic), digues-li monja benedictina, digues-li escriptor d’èxit.

ha de ser, això si, un complot fàcil de construir i, per tant, fàcil d’entendre. tan fàcil, que desmentir-lo impliqui articular més frases que les que es necessiten per creure-se’l.

ha de respondre a l’eterna lluita de la humanitat entre el bé i el mal, entre jacob i el fum negre, entre el papa i les víctimes d’abusos sexuals, entre les víctimes del català i catalunya, entre el capitalisme i l’anticapitalisme, entre les farmacèutiques i els i les consumidores, entre les persones que busquen la veritat en l’església i la jerarquia...

ha de permetre dir coses com:

no, si ja ho deia jo, que això no era normal.

ells ens tracten com els jueus durant el nazisme.

ells ens volen cecs però ara sabem la veritat.

ells tenen la culpa (de les denúncies de pederàstia després de segles de foscor, del projecte de futur d’un poble amb passat, de la crisi de les hipoteques, de les pandèmies mundials, de l’exclusió de la mirada femenina de les religions majoritàries,...).

i sempre, sempre, ens ha de deixar la mar de tranquils, amb la sensació que no podem fer res.

perquè tothom sap que les grans revolucions no comencen amb petites revoltes des de l’espai més proper, des de la quotidianitat. tothom sap que no podem fer res, perquè les grans transformacions comencem amb grans revolucions i no de mica en mica.

perquè tothom sap que la culpa és seva i no nostra. que el poder és d’ells i no nostre. que això d’informar-se, construir esperit crític, qüestionar, participar, exercir el poder individual amb benefici del col·lectiu és cosa de quatre gats. i que amb això no s’arriba enlloc.

vint-i-sis de març

2010-03-26T11:46:00.002+01:00

em truquen de la central per anar a recollir un llibre que vaig encarregar. surto del despatx sense jaqueta, que avui ja ha sortit el sol i sí, per fi ja es primavera, i m’encamino cap al carrer ramalleres.

busco esplendor i glòria de la internacional papanates del monzó i agafo un llibre (toca, toca) per l’m., que a l’hora de sopar li agrada llegir contes. pujo a la primera planta, recullo l’encàrrec (el darrer del castells, comunicación y poder) i demano pel política 2.0 del president del parlament, ernest benach. veig els quatre presidents, entrevista a tarradellas, pujol, maragall i montilla de l'editorial afers i me’n vaig cap a la caixa contenta perquè tinc molta teca nova per llegir.

surto per la porta d’elisabets i vaig direcció a la rambla, on el carrer canvia de nom i es diu bonsuccés. entro al número 12, on hi ha la italiana, la millor botiga on comprar productes italians i pasta fresca, senzilla o farcida. bo-nís-si-ma. m’acosto directament a la nevera on tenen la pasta farcida i hi veig novetats: gnocchi de remolatxa, raviolone farcits de formatge de cabra i tomàquet. uf! demano una lliura d’agnolotti farcits de ceps i tòfona.

torno cap a la feina feliç com un anís. el bon temps ja és aquí. tinc llibres a la tauleta, el cor calent i una gordita eixerida que riu tot el dia. i la perspectiva d’un plat de pasta fresca amb parmesà, un gotet de vi i un flam de postres.

al senyor alcalde

2010-03-22T11:04:00.003+01:00

Excm. Sr. Alcalde,

m’adreço a vostè per fer-li evident la meva indignació i estranyesa pels fets ocorreguts darrerament en relació a la reacció del Sr. Martín a l’entrevista realitzada per la Sra. Mònica Terribas, Directora de Televisió de Catalunya, al Molt Hble. President José Montilla.

Indignació, per les paraules que el Sr. Miquel Àngel Martín, gerent de l'Institut Metropolità del Taxi va expressar referint-se a la Sra. Terribas. Paraules que ignoren la norma bàsica del joc democràtic: la separació i la independència de poders, incloent-hi, al segle XXI, els mitjans de comunicació.

Estranyesa, pel fet que, a dia d’avui, el Sr. Martín, no ha estat destituït del seu càrrec no només per atemptar contra la independència dels mitjans públics de comunicació sinó per utilitzar un llenguatge sexista i terriblement ofensiu pel conjunt de la població.

Tinc l’esperança, Excm. Sr., que fareu tot el que és a les vostres mans per aconsellar el Sr. Martín de retractar-se i disculpar-se públicament de les seves paraules, i que prendreu les mesures adequades perquè aquesta situació no es torni a repetir.
Atentament,

conseqüències

2010-03-12T18:28:00.002+01:00

cinc dies després dels cinquanta centímetres de neu a la porta de casa, de les cadenes per la ronda i del col·lapse a l'apset, són necessàries algunes reflexions:

diumenge a la nit, la predicció metereològica avisava de nevades fortes arran de mar, de mig metre de neu al centre i nord-est del país, i de fort temporal de mar. a casa, vam decidir no baixar a barcelona. amb aquella informació, sabíem que me n'aniria, però que no podria tornar. només un 4x4 amb rodes de neu pot circular amb tempestes així.

dilluns al matí, protecció civil no va ordenar suspendre classes, no va fer marxar la gent cap a casa i no va obligar a aixecar peatges.

dilluns al migdia, dilluns a la tarda, el conseller del ram estava desaparegut. tevetres feia una programació especial.

dilluns al vespre, el secretari general deia que tot estava resolt.

dilluns de matinada, les cases que no tenien llum veien que la situació s'allargaria.

dimarts al matí, el poble semblava cicely, alaska. fecsa-endesa assegurava que en qüestió d'hores tothom recuperaria la llum i protecció civil no feia un pla d'emergències pels 30.000 abonats sense elecricitat.

dimecres, el president anava a can fecsa-endesa enlloc de cridar a l'ordre els alter egos del senyor pizarro.

dijous, es començaven a conèixer casos d'intoxicació pels gasos de generadors elèctrics.

....continuarà

que diu que es queda cinc minuts més

2010-03-08T10:19:00.007+01:00

-la mare que el va parir, aquest paio...! que diu que encara es queda una setmana més!

-jo ja no l'aguanto. vull que vingui la seva cosina, ja! és que hi ha anys que la tia arriba abans, i tothom content, i anys que es penja i el tio no marxa, que no fot el camp, que no escampa la boira, que no ens deixa en pau.

-primavera, si us plau, agafa el tren, el cotxe, el bicing o el cotxe. si de cas, vine a peu, però vine ja!

2010-03-01T15:51:00.003+01:00

per fi arriba el dia i, després de mesos de preparatius, a la vil·la del pingüí celebrem la consulta per la independència de catalunya.

l'única cosa que havien de fer les 1794 perones majors de 16 anys i empadronades al poble era respondre la pregunta següent: estàs d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la unió europea?

tot i que la participació arreu del país va ser menor de la desitjada, a casa van votar el 44 % de les persones que ho podien fer. el si es va imposar per un marge de 93'55 %, per un 2'8 % de nos, un 3'23 de blancs i un 0'35 de nuls.

els observadors internacionals, que van destacar la bona organització de la consulta i la consolidació del procés, ens van recordar, un cop més, la importància de posar a l'agenda política europea un procés d'independència impulsat pel conjunt de la societat civil i basat en la màxima expressió de la democràcia: per saber què vol un poble, només cal preguntar-li directament.

vam acabar la jornada amb cansament per les hores dedicades a la feina; amb satisfacció per l'alta participació i la resposta dels veïns i veïnes; i amb il·lusió per formar part d'un tren que ha començat a córrer i que no s'aturarà.

la primera esmena

2010-02-25T09:01:00.002+01:00

descobreixo, amb delit, el blog de l'experiència americana d'en bassas. després de mesos de sentir-me orfe de ràdio al matí -ni fuentes ni basté estan a l'alçada-, finalment podré, dia si dia no, començar la meva jornada laboral amb notícies contrastades, opinió rigorosa, i humor intel·ligent.

compte enrere

2010-02-24T09:48:00.004+01:00

ja ve. ja arriba. ja s'acaba l'hivern.

ahir, després de dies i dies de fred, pluja, neu, abrics, guants i bufandes, finalment la primavera ens va enviar un avís: ep, que ja vinc, que ja arribo, que ja començo.

feu-me lloc, diu, comenceu-vos a treure la roba, que deixo l'hemisferi austral i estic passant l'equador.

el sol, diu la primavera, que escalfa més, surt més d'hora, es pon més tard.

i nosaltres aquí, a punt, esperant el moment definitiu de tancar a l'armari l'abric, els guants, la bufanda.

i posar-nos les sandàlies, els vestits, els tirants.

i tornar a començar amb el cafè amb gel, l'orxata i la platja.

elements per al debat

2010-02-18T12:05:00.006+01:00

les consultes populars per a la independència han posat a l'agenda europea el procés d'independència de catalunya. euronews ha fet un reportatge que pot ajudar a entendre les persones de fora del país quines són les idees i les propostes de diferents actors del procés, fins i tot dels que, a catalunya, són anecdòtics, com caja o boadella. deixa de banda, al meu entendre, la majoria sociològica: aquella que no vota, la que vota els ambigus ciu o el psc. però, tot i així, el reportatge és absolutament vàlid.

al poble, continuem proposant la única acció que pot resoldre el debat: una acció democràtica que ens permeti decidir, als catalans i catalanes, quina relació volem amb espanya.

que ens permeti decidir-ho a totes les persones que vivim a catalunya, independentment dels seus orígens o de les seves ideologies.

que ens permeti decidir i que no decideixin per nosaltres.

per això continuem incentivant la participació (des d'aquí, li dono les gràcies a l'f., que s'ha currat l'adaptació del vídeo)

fifty people one question

2010-02-09T09:26:00.002+01:00

si els racons no us ha dut encara a la llumenera, us recomano que aneu a fifty people one question...

... per escalfar el cor avui que el dia és tan rúfol...

de política i lideratges

2010-02-08T10:18:00.002+01:00

política és gestionar la vida. política és partit, i institucions, i empresa.

però política és, sobretot, decidir quines carreteres vols, i a on. quines línies de ferrocarril vols, i a on. si tindràs un aeroport regional o un hub internacional.

política és quin model econòmic vols per al teu país. política és si apliques deduccions fiscals a la compra d'habitatges o a les empreses que inverteixen en r+d+i.

política és quina tributació tens a la nòmina, quants mesos cobraràs l'atur, a quina edat el jubilaràs, si et podràs prejubilar als 50. quants hospitals tindràs, si hi haurà prou pediatres al teu cap.

política és si l'x. es podrà casar amb el d. si podràs anar al cine a veure pel·lis doblades o subtitulades en la teva llengua que, a més, és la llengua pròpia del teu país. si mai el teu home tindrà una baixa de paternitat de 16 setmanes. si al teatre del teu poble hi faran algun dia una programació estable.

política és, doncs, prendre decisions. decisions que de vegades poca gent entendrà. decisions que de vegades et desgastaran.

política és embrutar-se les mans de merda i, de vegades, el cul.

per això, en moments delicats, ens calen persones que no els faci por admetre que s'han equivocat, que la situació és difícil, però que tenen la solució.

persones que no tinguin por de perdre suport ni d'explicar una i mil vegades i de demostrar, després, que tenien raó. o que necessitin del coneixement d'altres persones perquè admetin que no en saben prou. o que renunciïn, en un moment determinat, a una idea, pel bé comú.

això és exercir el lideratge. això és fer política en majúscules. això és el que l'actual president del govern espanyol ha estat incapaç de fer.

això és el que provoca que, després de guanyar les eleccions el dos-mil quatre, el miratge zp hagi passat a ser el malson zp. aquesta falta de lideratge, aquesta mala gestió provoca que, com en la darrera legislatura d'aznar, desitgis que aquest impresentable deixi el govern mentre reses a no saps qui, perquè sàps que l'alternativa és mediocre.

La fi del victimisme

2010-02-04T11:52:00.001+01:00

El dia que vaig fer setze anys, el meu avi matern em va regalar una cartera amb diners a dins. El meu avi, al qual em dirigia de vostè, mai no em regalava res que no necessités. Cap luxe. “Aquests diners són per què et facis soci del Barça. I vagis al camp. Em posa nerviós tenir-te aquí veient els partits, ets massa optimista”.

Quan arribava al camp, el meu company de grada -encara hi havia localitats sense seient-, que es deia Gorka i era basc, em deia: “Qué, chaval, ¿cómo los ves?”. “5 a 0”, li deia jo. “Ya crecerás, nen”.

Ho he recordat aquestes darreres setmanes per les portades i els articles dels diaris esportius de Madrid. Em recorden molt a les portades i els articles de la premsa catalana de quan jo era massa optimista. Aleshores, jo pensava que ser del Barça era una cosa fantàstica, malgrat que no guanyéssim tant com voldria, perquè teníem raó. En el menyspreu dels àrbitres, en els penals no xiulats, en els fores de joc inventats i en la violència dels defenses contraris hi veia jo una prova de la nostra superioritat.

Les coses han canviat, i ara són els diaris de Madrid i els aficionats del Madrid que es queixen i tenen raó. Vist de lluny, ara que les suposades injustícies no em toquen d’aprop, penso que les seves queixes, els seus articles obsessius, les seves constants apel·lacions a tenir raó per sobre dels resultats són el principal escull per a recuperar les seves glòries del passat.

A Catalunya s’està produint un procés similar al del Barça, encara que de moment estigui molt coix. Totes les generacions de catalans que no hem estat educats en el franquisme no sabem què és perdre, i cada cop hi ha més gent que dedica una part més gran de les seves energies a pensar quina és la millor manera de guanyar, i quines són les nostres febleses, que no pas a fer llistes de greuges i injustícies històriques. Evidentment un àrbitre fill de puta és un àrbitre fill de puta, i un Tribuna Constitucional és un Tribunal Constitucional. Però el principal escull per a sortir-nos-en no és la malícia dels poders espanyols, és més aviat la nostra incapacitat per trobar un sistema de joc que superi tota quanta estultícia ens enviï Espanya.

El catalanisme necessita mètode. Ciència i art. Aquesta fundació, per exemple, ja fa molts anys que dedica recursos econòmics de gent privada al servei de buscar idees, de potenciar professors, estudis, projectes. De jugar bonic, sense complexos. Els moviments socials, polítics i econòmics que bullen a l’interior del catalanisme des de fa uns anys responen també a aquesta nova pulsió. Volem guanyar, no pas tenir la raó. Hem superat el complexe de víctima i estem començant a engegar la mentalitat Cruyff. Tenir la pilota, voler-la, entrenar, ser seriosos. Busquin, ensumin, Guardiola és apunt d’arribar. Que el victimisme el facin ells.

Jordi Graupera, 2 de febrer de 2010

elements innecessaris

2010-02-01T16:49:00.005+01:00

perquè, als cotxes, hi ha coses que no sabem per què hi són...

els intermitents: per què els fabricants els continuen posant, si la majoria dels homes no els gasten?

els llums: per què en posen dos, si amb un ja n'hi ha prou? si la gent pot conduir amb un llum, no entenc per què en posen un altre que, a sobre, es fon sovint...

els stop: per què hem de parar, si amb un cediu el pas o, directament, accelerant, sovint ja n'hi ha prou...

el carril de la dreta: per què existeix, si mai no hi ha ningú, és un dels grans misteris del món...

els carrils: per què anar dins de les línies blanques aquestes, sí home, com es diuen?, els carrils, això, si el que mola és anar-hi per damunt!

dret a decidir

2010-02-01T09:44:00.002+01:00

va ser un president dels estats units el que va dir: no has de pensar què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país.

amb aquesta idea tan pel·liculera, una, que si no té feina se la inventa, va decidir fer la seva aportació a l’onada de consultes populars per la independència previstes a tot catalunya.

al poble, ens hem apuntat a la tanda del 28 de febrer i, per difondre la necessitat que catalunya decideixi i donar arguments per al vot, organitzem una sèrie d’activitats que podreu trobar al feisbuc: castellterçol decideix:

parada al mercat els dissabtes, projecció del documental cataluña-espanya, quinto popular, debats diversos i acte central de campanya. convidats: vicenç villatoro, enric lópez tena, joan laporta, patricia gabancho...

tenir idees

2010-01-27T15:47:00.002+01:00

de manera clara i meridiana, i avui n'he viscut un exemple, el món es divideix entre la gent que té idees i la gent que no en té. la gent que té idees va més enllà, hi veu més enllà i és generosa. hi ha gent que no té idees, s'enfada quan els altres en tenen i és egoista.

a mi sempre m'ha fet enveja la gent que té idees. i més que la gent que té idees, em fa enveja la gent que utilitza les mans, el cos, el cap, per fer-les realitat.

avui he descobert el teu conte, una iniciativa de la violeta que, com la majoria de coses que fa, és original, divertida i plena de color.

... i el meu cervellet, quan serà capaç de pensar una cosa així??

el factor humà

2010-01-19T16:08:00.004+01:00

crec que era ben petita la primera vegada que vaig ser conscient que hi havia blancs i negres. a part de la meva devoció pel rei negre, era evident que jo era blanca i la dani, negra. la dani tenia la meva edat i era filla de catalana i guineà en un moment en el que el més exòtic que havíem vist eren les fotos de benetton i, de negres, només en vèiem pel maresme, a biafra i al show de bill cosby.
en aquell moment no m'hauria imaginat, però, que això de ser blanca o negra podia voler dir anar a una escola o a una altra, banyar-te o no en una platja o pujar o no en un bus. tampoc no m'imaginava, santa innocència, que el fet de ser dona et podia permetre o no fer determinades coses...
però un bon dia, per la tele, va sortir un home negre com el rei negre i vellet vellet que sortia de la presó. i tothom estava molt content perquè per fi semblava que, a sud-àfrica, s'acabava l'apartheid. a-part-je-id, deien: els blancs dominaven els negres, com a lo que el viento se llevó, però en els nostres temps.
van ser els anys i la història d'àfrica al segle vint els que em van permetre entendre com s'havia construït, legitimat, i perdurat la cosa. i ha estat el factor humà, de john carlin, el que m'ha permès entendre com es va desmantellar un sistema polític, jurídic i mental que excloïa el noranta per cent de la població d'un país sense més tensions que les lògiques quan hi ha un canvi de govern.
una lectura molt recomanable si t'interessa la política, la història, àfrica, les grans figures del segle vint, o el rugby.

digui trenta-tres...

2010-01-14T09:55:00.005+01:00

en fas trenta-tres i resulta que:

fa trenta-tres anys que vas néixer,

trenta-dos que vas començar a caminar,

trenta-un que vas començar a anar a escola,

trenta que vas conèixer l'amiga més antiga que tens,

vint-i-nou que vas començar a fer palotes,

vint-i-vuit que vas començar a llegir,

vint-i-set que vas aprendre a sumar,

vint-i-cinc que vas anar de colònies a can dachs,

vint-i-quatre que vas aprendre a anar en bicicleta,

vint-i-tres que vas fer la comunió amb un vestit verd,

vint-i-dos que et va venir la regla,

vint-i-un que et vas posar els primers sostenidors,

vint que et van fer el primer petó,

dinou que els pares et van regalar una vespino de cinquena mà,

divuit que vas fer la primera campana,

disset que vas conèixer el teu primer nòvio,

setze que vas deixar de jugar a bàsquet,

quinze que vas començar la facultat,

catorze que vas començar a treballar per la teva professora preferida,

tretze que et vas fumar el primer porro,

dotze que vas agafar la primera borratxera de pomada,

onze que vas començar a estudiar àrab,

deu que vas començar el doctorat,

nou que vas deixar la casa paterna i vas començar a compartir pis,

vuit que vas anar a argentina,

set que vas dormir a la platja a menorca,

sis que vas treballar a la darrera exposició,

cinc que et van oferir una feina fantàstica,

quatre que vas anar a colòmbia,

tres que estàs amb el teu home,

dos que vas començar a escriure aquest blog,

un que estaves embarassada,

i això no és res, perquè, com a mínim, tens intenció de fer més i de fer-ne trenta-tres i trenta-tres més.

visc a vic!

2010-01-12T09:48:00.004+01:00

el president de la meva comunitat de veïns ha decidit denunciar a la policia les persones que visquin rellogades a qualsevol pis de l'escala. diu que vol evitar les molèsties que ocasionen.

hi ha, però, altres presidents d'edificis veïns, i fins i tot residents del seu mateix edifici, que li diem que ell no ho pot fer, això, que:

no totes les persones rellogades ocasionen molèsties;

qui decideix si hi ha persones rellogades o no és el llogater del pis i que, per tant, a qui s'ha de denunciar és a ell;

és el mercat d'habitatge el que condiciona o no que hi hagi pisos rellogats, i que s'ha d'incidir sobre les lleis del mercat de l'habitatge;

si a la seva escala es denuncien els rellogats, això no evitarà que aquestes mateixes persones s'empadronin al costat però visquin al seu edifici; amb els problemes que això li ocasionarà. per exemple, no sabrà quanta gent hi viu ni quines necessitats de llum, aigua o gas hi té, per exemple, i això sí que ocasionarà molèsties;

i, finalment, que no és competència seva, sinó de l'estat, ai, perdó, vull dir del propietari del pis, això de controlar qui entra i qui surt. que no pot ser que l'estat, ai, perdó, vull dir que el propietari del pis, no faci fora qui entra sense complir les normes i hagi de ser després el president de l'escala que se n'ocupi o se'n vulgui ocupar per guanyar vots al veí aquell del quart tercera, sí, home, l'anglada, a les properes eleccions a la presidència.

el meu protocol de copenhage

2009-12-29T13:18:00.004+01:00

la cimera del clima de copenhage pot haver estat un fracàs o un caos organitzatiu, però, a casa, hem establert un protocol per evitar el canvi climàtic que fa més o menys així:

1. agafarem el cotxe només quan sigui possible; conduïrem sempre que poguem amb marxa llarga i mirarem de frenar amb el motor per consumir menys combustible.

2. oferirem el nostre cotxe per compartir el trajacte amb persones que visquin a prop nostre.

3. no gastarem bosses de plàstic: durem al bolso una bossa de roba, al mercat hi anirem amb cabàs, a comprar olives amb pots de vidre i, a la peixateria, amb tuppers.

4. buscarem les ampolles de vidre reutilitzables. sí, aquelles que vénen a la bodega on compres el priorat a granel.

5. allò que siguem capaços i tinguem temps de fer, no ho comprarem fet i envasat.

6. separarem la brossa. i a casa és fàcil, que ens fan la recollida porta a porta.

7. farem servir bolquers de roba: més barats, respectuosos amb el culet de la gordita, i sempre a punt.

8. comprarem el menjar a botigues que apostin pels productes propers i de temporada i els cosmètics a botigues que etiquetin en català, reciclin els envasos i treballin de manera responsable amb els productors als països d'origen.

9. i ens barallarem, sistemàticament, amb les mares perquè no separen la brossa; amb les botigueres, perquè no ens donin bosses d'un sol ús; i amb la gent de la feina per posar gots de vidre enlloc de gots de plàstic...

l'objectiu, com amb totes aquestes coses de jipis, és reduir l'impacte ecològic de les nostres activitats, reciclar i reutilitzar tot el que sigui possible.

primera nevada

2009-12-21T17:28:00.002+01:00

en aquest racó de món, on el fred arriba de sobte per la carretera, avui ha caigut la primera nevada de l'hivern...

en un pessebre...

2009-12-17T14:05:00.001+01:00

....n'hi ha d'haver-hi un caganer!!!
mireu el video, i doneu-li les gràcies a la p.!

el nou món

2009-12-03T10:45:00.004+01:00

fa uns mesos es va comprar un pece.
el mes passat es va apuntar a classes d'informàtica.
ha après a fer cortar i pegar, a navegar per internet, a fer cerques amb el google.
fa unes setmanes que s'ha fet una adreça de gmail, i ara s'envia correus amb les persones que coneix.
amb les seves filles es passa correus de prova, abraçades i fotos.
ha descobert el correu brossa.
a la filla petita la truca i li demana què és això o com es fa allò altre.
el meu senyor pare, a setanta-sis anys, s'ha decidit a explorar un nou món. ha descobert el setè continent: mon pare té correu electrònic.

pacta sunt servanda

2009-11-26T14:33:00.002+01:00

avui, en un gest insòlit, tots els diaris que s'editen a catalunya han publicat el mateix editorial. pacta sunt servanda, diuen. els pactes s'han de respectar.

i si els pactes no es respecten, cal deixar de pactar, diu vilaweb.

si es vol entendre aquest país, tan obligada és la lectura de l'editorial comú, com de l'editorial d'en partal...

visca la garnatxa

2009-11-19T12:03:00.002+01:00

una és de vins, espirituosos , licors i cerveses: priorats, blancs de roure, vermuts i rositas. i, des d'avui, una és una mica més de garnatxa...

anatomía de un instante

2009-11-17T18:31:00.003+01:00

a mi d'en cercas m'agraden les novel·les. no li llegeixo els articles, i dubto molt que m'agradi sentir-lo parlar. ara, com a novel·lista, és un mestre. soldados de salamina ja em va deixar mig grogui, per estar ben construïda, per la bona història que explicava, perquè aquest home escriu com els àngels, perquè relata, com poca gent ho ha fet, una part de la història d'aquest racó de món.

anatomía de un instante construeix el relat del 23f: dels seus protagonistes, de les seves causes, de les seves conseqüències. com diu cercas, anatomía... és la narració d'un instant. la crònica dels fets de l'intent de cop d'estat del vint-i-tres de febrer de mil nou-cents vuitanta-u, que esdevé novel·la per mèrits de l'autor però també dels fets, l'escenari i els protagonistes.

molt ben documentada, ens ofereix una visió madura de la transició i ens dóna, com el millor dels historiadors, una nova manera de veure i entendre un fet històric.

si vaig regalar molts soldados..., ara estic ben segura que regalaré moltes anatomías.

només per 9.800 leurus

2009-11-10T16:42:00.004+01:00

amb el meu flamant carnet de conduir al bolso, peregrinem de concessionari en concessionari a buscar un cotxe amb una mica de cara i ulls per recuperar la meva independència mòbil en aquest paradís dels boscos i la criança que és alhora l'infern del transport públic i la mobilitat sostenible.

innocent de mi, em miro els anuncis de la tele i em crec que un seat ibiza nou val 9.800 leurus, o que un corsa en val 9.700. assenyalo amb un dit la pantalla i dic: aquest, aquest m'aniria bé, oi, amorsito? santa innocència, pensa ell...

l'amorsito, que en sap un niu, m'acompanya a la ruta del concessionari, on homes d'entre vint-i-cinc i quaranta anys amb vestit i corbata ens ignoren durant vint minuts fins que decideixen atendre'ns.

tan bon punt diem que no havíem pensat gastar-nos 12 o 15 mil leurus en un cotxe, els senyors dels concessionaris i les seves corbates deixen de seguir-nos i ens indiquen amb el cap el pis de dalt, o la nau del costat, i amb cara de "pobres desgraciats, que no poden pagar un cotxe nou", ens empenyen cap a la secció vehicles d'ocasió on, creuem els dits, sembla que hem trobat un vehicle a motor per aquesta que escriu, que no té gaires anys, que està en prou bon estat, i que costa el doble del que voldríem pagar però la meitat que un cotxe acabat de fer.

vianants, tremoleu!

mil cinc-cents leurus

2009-10-21T10:37:00.005+02:00

mil cinc-cents leurus, una professora de teòrica i dos de pràctiques, sis mesos d'embaràs i quatre de gordita, quaranta classes dins d'un seat ibiza color groc racc, un examen a la campana i dos per pedralbes.

tot això perquè la dgt em doni l'apte i, per fi, tenir carnet de conduir.

prometo avisar cada vegada que agafi el cotxe... com a mínim, el primer mes.

fittipaldi, tremola!

vuit quilos

2009-10-12T13:43:00.003+02:00

aquesta gordita que criem amb amor, banys calents i els meus pits, va camí de fer quatre mesos.

aquesta gordita que cada dia està més eixerida i que, des que va néixer és una més en el nostre llit, està a la ratlla dels vuit quilos.

aquesta gordita que és filla nostra, que crida i que riu, que plora i que gemega, li roba el cor a tothom, riu a cor què vols i plora llàgrimes salades.

i aquesta mare novella que pensava que s'avorriria a casa, treient la teta tot el dia i canviant bolquers, no vol ni mirar el calendari per si així fa un "dissimula, cara mula" i no torna a la feina...

la iaia

2009-09-16T19:01:00.002+02:00

a la carnisseria del meu poble hi despatxen quatre generacions de dones ufanoses. la més gran de totes, ahir va fer cent anys.

la iaia de cal ticot ahir va reunir a tota la seva família i a mig poble, besnétes incloses, fins quarts d'onze del vespre. va sortir en directe al cuní i va rebre vint-i-cinc rams de flors.

l'antònia, que va haver de deixar els estudis de ben petita, va parir sis fills entre casa seva i la botiga.

la iaia es lleva cada dia a les sis del matí i baixa, puntual, a despatxar a una clientela que espera que hi sigui ella per tallar les costelles.

l'antònia de cal ticot avui està contenta, no només perquè ahir va fer cent anys, sinó perquè dissabte veurà, després d'anys, un cosío seu que a l'abril en va fer cent-dos...

la riera

2009-09-13T13:06:00.004+02:00

l'única riera del maresme que avui encara conserva el seu estat polsegós és la d'arenys de munt. amb aquesta actitud, tan diferent a la d'uns pobles veïns propensos a urbanitzar-ho i asfaltar-ho tot, al poble arenyenc se l'hauria de conèixer com coneixem el llogarret gal, resistent ara i sempre a l'invasor immobiliari.

avui, però, tothom coneixerà arenys de munt per una nova resistència.

avui, arenys de munt és la capital de catalunya. i és que des de les nou del matí totes les persones empadronades al poble majors de setze anys poden anar a votar al centre moral per respondre a una pregunta formulada pel moviment arenyenc per a l'autodeterminació (mapa): esteu d'acord que catalunya esdevingui un estat independent, social i democràtic en el marc de la unió europea?

al mateix temps que es produeixin les votacions, la falange española es manifestarà al poble per recordar-nos que la llei de partits es va fer per eliminar de l'esfera política una ideologia determinada; per recordar-nos que el poder judicial està al servei de l'estat espanyol i d'una idea de nació espanyola que es vol homogènia; i per recordar-nos que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.

al mateix temps, el partit del president de la generalitat de catalunya, no només s'oposarà a aquest referèndum o a d'altres que es puguin celebrar en altres pobles, sinó que considerarà absurd aquest dia.

així, en aquest tretze de setembre, i per entendre la por d'un estat que, sent un elefant s'espanta d'una formiga, ens caldrà recordar que va ser la victòria dels partits republicans en unes eleccions municipals les que van desencadenar la fugida del borbó i la proclamació de la segona república.

i ens caldrà, sobre tot, que la nostra classe política lideri d'una vegada el moviment per a la independència amb una acció clau, que pot ser una espurna i que, un cop més, la societat civil li posa al davant perquè l'agafi.

ja només fan falta nou-cents quaranta-cinc referèndums més i una proclamació del parlament. i tot estarà per fer i tot serà possible.

el cassette

2009-09-04T11:45:00.003+02:00

quan érem petites, el meu pare tenia un cotxe blanc i gran, semblant al tiburón de joguina que vam heretar de no sé qui.

era l'època que ningú duia posats els cinturons de seguretat, seies davant amb la mare o dormies estirada al seient del darrera damunt les teves germanes. era l'època d'anar a esquiar al port del comte, dels pantalons de pana i de cantar les cançons de l'ara va de bo...

ara, el cassette que triomfava a casa meva era la història de catalunya en cançons. ens el sabíem de memòria, les cançons i els diàlegs, les pauses i la música. seguir-li les lletres era com un ritual familiar.

en un dels viatges del meu pare li van robar el ràdio-cassette i, amb l'aparell, la cinta. i va ser com si ens amputessin una part de la família.

tot i que el vam buscar durant anys, no el van reeditar mai, i no va ser fins l'arribada del meu primer nebot, l'o., que el meu pare va trobar un exemplar en cd, que tota la família s'ha après un altre cop de memòria, inclosos els quatre marrecs que han tingut les meves germanes.

avui he llegit la notícia que picap ha editat, per les noves generacions, la història de catalunya en cançons 2.0.

ara ja ens podrem posar el cd al cotxe i cantar, amb l'm. i les criatures que vinguin: "allà a la prehistòria, vam tenir uns avantpassats..."

això és ser mare

2009-08-21T17:56:00.002+02:00

hem marxat uns dies de vacances, gairebé sense moure'ns de lloc. el retorn als racons es feia valer, i per això mateix en tenia més ganes.

això és ser una caixeta i, nou mesos després, tenir un cadellet:

guanyes hores de lectura. sembla mentida però és cert: he llegit el que feia mesos que no llegia, al ritme de les migdiades d'abans de dinar, de després de dinar i d'abans de sopar de l'm.

perds una dent amb l'esforç del part. també sembla mentida, però és veritat.

guanyes visites dels pares. i dels sogres. i dels tiets que feia anys que no veies.

perds concerts de manel a la plaça rovira. i jo que abans hi vivia a prop i que ho hauria pogut escoltar des de casa!!

guanyes petons de matinada i somriures de bon matí.

perds vermuts negres, els que valen la pena. i és que, amb la lactància, encara no puc agafar un bon pet de vermut diumenge al migdia...

guanyes activitats amb els amics. amb els amics que ja tenen fills, és clar.

perds olfacte. quines tifes, verge santa!

guanyes visites. de l'a. i la seva família, que feia no-sé-quant que no veies. de l'm., de l'e. de l'a. de l'n. però sobretot de l'x., que ha vingut a fer de tiet des de madrid.

nota: p., fixat't que diem de l'x., i no de la x....

crònica de la independència

2009-07-24T13:01:00.004+02:00

això de la criança té mooltes coses bones: compartir temps amb l'm., veure com creix, com menja, com plora i com dorm. entre totes aquestes coses, he guanyat tranquilitat i temps per llegir.

el primer de la tongada, crònica de la independència, de la patrícia gabancho. si la literatura ha de ser versemblant, aquesta crònica respon a l'exigència, i ens permet mirar per un foradet del futur un hipotètic estat català proclamat, atenció, el 2010!!

la gabancho fa d'aquesta crònica una lectura indispensable, no només per la projecció d'una catalunya independent, sinó per l'encertada anàlisi de la catalunya present.

els diferents testimonis que proposa són encertats, un divertimento i, esperem, una manera d'esperonar-nos a encetar un procés, que podria triomfar, avui mateix.

al servei del poble

2009-07-15T12:05:00.002+02:00

enganxo de casualitat la repetició del telemonegal de la setmana passada on entrevistava la mònica terribas. i m'hi enganxo.

i és que no hi ha en aquest país millor periodista que la terribas, capaç de mantenir la mirada crítica en tot moment, davant de qualsevol i en tota circumstància. mantenint el sentit de l'humor i l'elegància.

en monegal li planteja qüestions importants per al país, en qualitat de directora de tevetres. i ella, impecable, respon de manera clara. i em sorprenc aplaudint-la, desitjant que en aquest país hi hagi cada vegada més gent com ella a tot arreu.

gent que, com ella mateixa va dir en el seu últim la nit al dia i va recordar a btv, estigui al servei del poble. des de la societat civil, les institucions, el parlament, el sector privat, la família o les relacions personals. gent que sigui conscient que allò que fa repercuteix en la nostra societat. i que la pot canviar. gent com la terribas.

juliols

2009-07-09T11:28:00.003+02:00

els juliols, a casa, gràcies a la meva mare, sempre han estat fets de despetars amb chupinazos. de matins de fer el ronso en remull, a la piscina inflable, a la palangana o a la platja. de migdiades amb el tour de fons, escoltant mig desperta si perico delgado es tornava a posar el mallot groc. si induráin guanyava el segon, el tercer, el quart...

els juliols, gràcies als amics, han estat fets de vespres de sant zenon sopant peixet fregit a arenys, cantant gloriagloriaasantzenonpatród'arenysdelagaiavil·a. de matinades de concerts al port. de vestits curts. d'orxates per les places. de llençols enganxats a la pell. de plans pel mes d'agost.

ara, els juliols són de bolquers, de rieres, de llet, d'encierros, de tour i d'orxata. i és que anem afegint dèries amb cada any que passa...

30 hores

2009-06-30T14:19:00.002+02:00

una mica d'amor, i nou mesos, i 30 hores, i una mica d'oxitocina i d'anestèsia, dónen com a resultat una criatura preciosa.

i jo, que era una caixeta, ara dedico el meu temps a la criança... impressionant.

benvolgut senyor pérez,

2009-06-12T11:59:00.004+02:00

m'adreço a vostè per fer-li una petició que espero podrà respondre.

Els darrers dies han aparegut diverses informacions als mitjans de comunicació, confirmades per vostè i el seu equip, en les que es fan públics els imports que el seu club ha pagat per dos treballadors. Quantitats que es veuran ampliades pels seus salaris i, segurament, per un tercer home i que demostren la solvència econòmica del seu club.

Com sabrà, en l'actual context econòmic, l'accés a una vivenda de propietat és una qüestió complicada, per a una parella jove. En haver nascut en famílies de classe mitjana, no disposem del patrimoni que ens permetria accedir directament a un habitatge. Així, fins i tot treballant els dos, i com a propietari d'una empresa de construcció, sabrà que el preu del metre quadrat fan gairebé impossible la concessió d'una hipoteca.

Aviat ampliarem la família i ens caldrà més espai per viure dignament, fet pel qual ens trobem exactament en la situació descrita anteriorment, ja que hem vist que una casa preciosa situada al passeig de la garriga, que no necessita reformes i està valorada en una centèsima part del que el seu club ha pagat per un dels seus nous treballadors, s'adequaria exactament a les nostres necessitats.

Considerant, doncs, la solvència econòmica de la seva organització demostrada amb els darrers esdeveniments, les nostres noves circumstàncies familiars i les dificultats que tan bé coneix per accedir a una vivenda de propietat, m'atreveixo a escriure-li per plantejar-li la possibilitat de fer-se càrrec de la nostra vivenda.

Com suposarà, en agraïment a la seva infinita generositat, em comprometo a retre-li un homenatge cada cap de setmana, vestida amb una samarreta blanca, a més d'anar en processó al passeig del prado de madrid un cop l'any.

Li agraeixo la seva atenció, espero la seva resposta i aprofito per saludar-lo

Atentament,

que sigui una hora curta...

2009-06-08T11:31:00.004+02:00

si mai havies sentit l'expressió "que sigui una hora curta" és que:

a. no has estat mai embarassada,

b. no ets una dona,

i c. no vius ni has viscut mai a catalunya.

i és que, ara que s'acosta, aquesta hora les iaies te la desitgen curta.

i una s'està ja a casa, treballant al ralentí i disfrutant d'aquests dies de propina i de la mitja tranquilitat prèvia a l'esdeveniment.

pensant que la millor manera de fer amics és tenir una bona panxa... i és que tothom et diu coses, t'explica els seus parts, et dóna consells, i et mareja, més que orientar-te.

pensant que sembla mentida que, després de la carambola de la fecundació i d'un embaràs tranquil -perquè ja no recordem els vòmits fins al setè mes-, en qualsevol moment tots els canvis que viu aquest cos desencadenaran en el naixement d'una criatura.

pensant que serà una hora curta i que, en pocs dies, tindrem a la falda i per casa rondant una nova integrant d'aquesta família.

i això és màgia.

enyorances (i dos!)

2009-06-03T16:48:00.002+02:00

enyoro!
el pis del carrer cardener.
l'i. despertant-me/-se/-nos amb la paulina rubio.
les tardes dels diumenges als francesos.
anar a veure totes les estrenes de l'x.
les nits dels dilluns a ca l'm. veient ot.
el party and co.
tenir la majoria dels amics, com a molt, a vint minuts caminant.

enyorances

2009-05-26T09:50:00.002+02:00

enyoro:
que el meu pare em portés a coll, adormida, del sofà al llit.
els cinc minuts més que la meva mare em deixava dormir al matí.
el so de la persiana de ca la meva tata, a elda.
l’olor de la plastilina i el gust del fixador dels dacs.
anar a la platja amb la colla del poble.
conduir la vespino per camins polsegosos.
les rosquilles que feia la meva iaia, impressionants.
les cartes que ens escrivíem amb la meva cosina n.
els colajet.
les vacances d'estiu... llaaaaargues llaaaaargues.

per què votaré a les europees

2009-05-15T08:48:00.003+02:00

ahir, i per si en dubtava, vaig viure dues experiències que han refermat la meva decisió de votar a les eleccions al parlament europeu del proper set de juny.

i això més enllà del fet que les eleccions, qualsevol, són importantíssimes per decidir qui i com ens governa -és a dir, com volem viure en els propers anys - se'm fa urgent votar el dia set. i no només el fet electoral en si, sinó la participació en qualsevol iniciativa política transformadora, sigui de partits, associacions o fundacions.

i per què se'm fa urgent votar, direu?

doncs perquè ahir, a les classes de preparació al part l'a. i el seu nòvio, dos suecs moderníssims residents a barcelona, ens van demanar, si us plau per força, de fer les classes en castellà: "es que no entendemos catalán"...

i per la tarda, en una reunió, el sr. a., un holandès amb un projecte interessantíssim, va començar la reunió amb un "hablaré en castellano, aunque soy holandés", i amb una interpretació personal sobre la identitat nacional basada en la llengua. a holanda, ens deia, no ens passa. i és clar, holanda és un estat...

i tate, aquí em teniu, disposada a votar el 7-j pels següents motius:

1. perquè ens cal interevnir activament a la política europea, com a país, explicant el nostre projecte de societat però, sobre tot, la nostra manera de fer les coses. i us en faríeu creus, del paper pioner que catalunya té en molts aspectes. paper que no ens atrevim a explotar per una incomprensible combinació d'autoodi i sentiment d'inferioritat.

2. perquè ens cal teixir complicitats amb europa, visibilitzar catalunya i el seu projecte, i fer-nos entendre. perquè el dia que proclamem l'esat propi ens haurà de reconèixer la unió europea, suècia i holanda. perquè suecs i holandesos catalans sàpiguen on viuen.

3. per no haver de donar explicacions per ser qui som, de la mateixa manera que suecs i holandesos no han d'explicar qui són, sinó que es dediquen a fer propostes al món.

bombon mallorquin-els millors professors europeus

2009-05-06T08:49:00.002+02:00

jo sóc fans, així, en plural, com diria l’agrado de todo sobre mi madre. perquè sí, perquè és el millor músic català, per no dir occidental dels darrers anys. perquè amb antònia font ja ha superat totes les expectatives, i batiscafo katiuscas és rodó. bombon mallorquin és la bomba. i va el tio i canta fatal, i no t’esperis antònia font si escoltes joan miquel oliver. però és que aquest paio escriu unes lletres que són boníssimes. i a mi em porta a mil llocs diferents, sobre tot dins un avió de paper. em mata aquest disc i, si us plau, no el deixeu de comprar.

i després, van aquests de manel i fan els millors professors europeus, gairebé sense conèixer-se entre ells, gairebé sense assajar, i amb un ukelele. i veus que al mar és de les millors cançons que has escoltat darrerament, i que corrandes de la parella estable ets tu, i jo, i la majoria dels teus amics. i que estar en els 30, a catalunya, és això. i que vingui qui vulgui, pop britànic, nouvelle chanson o qui li doni la gana. que al meu cd, al cotxe, a l’aipod o a la feina, aquesta penya és la òstia.

i em sento més moderna, més desacomplexada. i penso que, tot i la nostra cultura minoritària mi minoritzada, potser estem més a prop de ser un país normal.

de la cimera franco-espanyola

2009-05-04T18:40:00.003+02:00

del debat al voltant de la cimera franco-espanyola dels darrers dies, n'hem sentit, fonamentalment, dues coses: la rivalitat entre la princesa periodista i la primera dama cantant-model i els reials i republicans culs de les dues senyores. en tercer lloc, però molt per darrere i, sobre tot, a catalunya, l'apoyaré la connexió franco-catalana de l'alta velocitat per part de monsieur le prédisent.

el debat gros als mitjans ha estat aquesta foto.

més enllà de si és una bona o una mala foto, dels vestits, siluetes i culets de les senyores, m'ha interessat el debat que s'ha generat al voltant de si és o no convenient, sexista i políticament correcte que els mitjans de comunicació centrin la seva atenció en letizia ortiz i carla bruni.

no es tracta de dir si aquesta és una foto sexista. perquè el fet que sigui o no sexista no depén de la foto en si, sinó del context. i m'explico, i això no és meu, és dels cahiers du cinéma, de la teoria elemental del cinema: les imatges, per si soles, no constitueixen res. allò que els dóna significat som nosaltres, les persones que les fem, les que les produïm, el que decidim excloure de la imatge, el que posem en portada de l'avui o de l'hola, el consum que en fem, la interpretació que els donem.

no és més sexista aquesta imatge que la de la senyora botella ensenyant la moncloa a l'hola allà pel 1996. o la de les primeres dames de la cimera del g-20.

el que sí que ens demanem és la conveniència de centrar les notícies de tres dies de cimera en dues dones que, estrictament, només en són acompanyants.

ens demanem per què, a aquestes alçades de la pinícula, dones d'aquesta generació estan d'acord de jugar aquest rol. per què, la república francesa, la de la llibertat i el maig del seixanta-vuit, o l'espanya dels matrimonis homosexuals i el no a la guerra, accepten aquests rols, el de dues dones que tenen com a professió acompanyar els seus homes, com si elles no fossin res més que el refugi del guerrer, la terra fèrtil de la que en naixeran els descendents de la dinastia. en definitiva, els rols de dues dones del segle dinou en ple segle vint-i-u...

hormones...

2009-04-30T15:15:00.002+02:00

olives: mortes, verdes, xafades... qualsevol però, si us plau, amb pinyol. un dia en vaig menjar mig kilo...

cebetes en vinagre. en el mig kilo...

cogombrets en vinagre. també en el mig kilo...

llet amb cola-cao. cada dia, mentre feia fred....

taronja, suc de taronja. cada dia, ara que fa caloreta...

peres... conference, només aquesta varietat!

iogurts amb sucre o amb melmelada de móres i pinyons. al vespre, abans d'anar a dormir...

magdalenes amb xocolata. i no en mejo cada dia perquè, si no, rebentaria...

orxata. litres!

granisat de llimona. més litres!

aquestes són les meves necessitats gustatives, des que la meva realitat hormonal està desbordada...