anys i anys...

dinar amb la marta o. per explicar-nos les aventis endarrerides, les bones noves i els projectes de futur.

comentàvem amb ella, que és la instigadora dels racons, què ens impulsava a escriure, i després a penjar-ho en un bloc.

per la meva dèria lectora, abans dels racons ja em semblava que qualsevol cosa podia ser escrita. és a dir, que podia explicar qualsevol cosa, d'una manera diferent, d'una manera nova, que la podia escriure.

fins els racons mai m'havia atrevit a fer-ho mínimament públic, i és que aquesta mateixa dèria lectora em fa venerar les lletres d'algunes persones i odiar visceralment les de la resta, inclosa jo, per mediocres, per evidents, per reiterades.

els racons, però, em permeten des d'un cert anonimat treballar en l'escriptura.

ara, tot pot ser un post dels racons. però només allò que se m'acut com a mínim tres vegades, que es deixa escriure com a mínim dues més, i reescriure's una altra. allò que és prou universal per no ser un diari. allò que ho rellegeixo i no se'm cau la cara de vergonya.

fins que la dèria de llegir em porti a esborrar tot el que he escrit, fins que la meva imaginació trobi una història que mereixi ser escrita i domini de veritat l'ofici d'escriure.

tot això, en definitiva, perquè els racons avui fan un any.