La fi del victimisme

El dia que vaig fer setze anys, el meu avi matern em va regalar una cartera amb diners a dins. El meu avi, al qual em dirigia de vostè, mai no em regalava res que no necessités. Cap luxe. “Aquests diners són per què et facis soci del Barça. I vagis al camp. Em posa nerviós tenir-te aquí veient els partits, ets massa optimista”.

Quan arribava al camp, el meu company de grada -encara hi havia localitats sense seient-, que es deia Gorka i era basc, em deia: “Qué, chaval, ¿cómo los ves?”. “5 a 0”, li deia jo. “Ya crecerás, nen”.

Ho he recordat aquestes darreres setmanes per les portades i els articles dels diaris esportius de Madrid. Em recorden molt a les portades i els articles de la premsa catalana de quan jo era massa optimista. Aleshores, jo pensava que ser del Barça era una cosa fantàstica, malgrat que no guanyéssim tant com voldria, perquè teníem raó. En el menyspreu dels àrbitres, en els penals no xiulats, en els fores de joc inventats i en la violència dels defenses contraris hi veia jo una prova de la nostra superioritat.

Les coses han canviat, i ara són els diaris de Madrid i els aficionats del Madrid que es queixen i tenen raó. Vist de lluny, ara que les suposades injustícies no em toquen d’aprop, penso que les seves queixes, els seus articles obsessius, les seves constants apel·lacions a tenir raó per sobre dels resultats són el principal escull per a recuperar les seves glòries del passat.

A Catalunya s’està produint un procés similar al del Barça, encara que de moment estigui molt coix. Totes les generacions de catalans que no hem estat educats en el franquisme no sabem què és perdre, i cada cop hi ha més gent que dedica una part més gran de les seves energies a pensar quina és la millor manera de guanyar, i quines són les nostres febleses, que no pas a fer llistes de greuges i injustícies històriques. Evidentment un àrbitre fill de puta és un àrbitre fill de puta, i un Tribuna Constitucional és un Tribunal Constitucional. Però el principal escull per a sortir-nos-en no és la malícia dels poders espanyols, és més aviat la nostra incapacitat per trobar un sistema de joc que superi tota quanta estultícia ens enviï Espanya.

El catalanisme necessita mètode. Ciència i art. Aquesta fundació, per exemple, ja fa molts anys que dedica recursos econòmics de gent privada al servei de buscar idees, de potenciar professors, estudis, projectes. De jugar bonic, sense complexos. Els moviments socials, polítics i econòmics que bullen a l’interior del catalanisme des de fa uns anys responen també a aquesta nova pulsió. Volem guanyar, no pas tenir la raó. Hem superat el complexe de víctima i estem començant a engegar la mentalitat Cruyff. Tenir la pilota, voler-la, entrenar, ser seriosos. Busquin, ensumin, Guardiola és apunt d’arribar. Que el victimisme el facin ells.

Jordi Graupera, 2 de febrer de 2010