Una victòria de la llibertat

Després d’onze mesos com a corresponsal de TV3 als Estats Units he hagut d’explicar un munt de vegades què és Catalunya o quina era la llengua amb què em sentien parlar.

Cada resposta ha hagut de ser un vestit a mida de l’interlocutor i la circumstància (taxis, ascensors, avions, restaurants, veïns, entrevistats…).

L’encàrrec més complet, però, me’l varen fer fa uns quants dies al Trinity College de Hartford (Connecticut), on el Departament d’Estudis Hispànics, dirigit pel professor Tom Harrington, va demanar-me que els fes una conferència sobre com una generació de periodistes catalans, entre els quals em compto, vàrem tenir la responsabilitat de posar la veu i la cara als programes emesos en català a les ràdios i a les televisions per primera vegada després de quaranta anys.

Al final, tants vestits a mida m’han donat el perfil d’un patró comú de resposta que m’ha fet pensar al voltant d’un fet que em sembla troncal: la falta de narrativa internacional de Catalunya. No saben gaire qui som i no hi ha una manera més o menys estàndard de presentar-nos al món.

I la raó de la mida, és veritat. Però estats amb sis, set, deu vegades menys població que el nostre país s’han fet un lloc amb relativa naturalitat en l’imaginari col·lectiu en la mesura que l’Estat els ha donat categoria de normals.

Per tant, la principal raó em sembla clara. Al món en què vivim, el mapa polític és molt més important que el cultural.

Així, les cultures i les llengües que no tenen estat poden arribar a ser invisibles, o vistes com una nosa, o com el que “El Periódico” va publicar recentment de l’ambaixador dels Estats Units a Espanya el qual s’havia referit a la normalització del català al cinema com una mostra “d’orgull regionalista”.

No sé què us ha funcionat a vosaltres, sobretot als que volteu pel món o viviu a l’estranger, però el meu intent de narrativa catalana que més bé i més clarament ha funcionat als Estats Units ha estat presentar-nos com una victòria de la llibertat.

Els explico que en els últims tres segles s’han superat diversos intents d’acabar amb nosaltres, l’últim dels quals és tan recent que jo en sóc un testimoni.

Que, per tant, tots aquells que estimen la llibertat i la cultura poden abraçar la idea de Catalunya en la seguretat que estan abraçant el costat correcte de la història.

Que amb la nostra supervivència hem salvat una llengua i una cultura que posem a l’abast de tothom perquè tothom en pugui gaudir.

Que entenc perfectament que no sàpiguen res d’aquesta sorprenent i inesperada nació de què els parlo, però que no siguin mandrosos i no es quedin només amb les fronteres polítiques que han après.

I als estudiants de Hartford els vaig dir que si algú dubtava de venir a estudiar a Barcelona pel tema “del català”, que pensés en el que es perdria per no voler acceptar la realitat tal com és, que no li costaria gaire adaptar-s’hi (que més aviat els catalans tenim el costum de canviar de llengua la primera vegada que veiem que no ens entenen), perquè entenguessin que cap país del món no amaga la seva llengua sota la taula i que en nom de Catalunya o per parlar en català hi havia gent que havia patit presó, exili, mort o discriminació.

Va funcionar.

Què n’expliqueu vosaltres? Quina seria la millor narrativa internacional de Catalunya?

antoni bassas, a la primera esmena del 26 d'abril de 2010