The first
person to read the manuscript of “Hotel in Spain” was the censor in Barcelona. The
author, Nancy J. Johnstone, took it to the censor’s office and carefully
pointed out any parts that might be censorable, from the military point of
view. She was asked to return in four hours and when she went back she was
told: “Please give us another four hours”. (…) When she returned the second time, the censor’s only remark was:
“I am sorry about the delay, but we have all been reading it. Are we Catalans really
so nice as you say?”
L’Elizabeth no era una roja. Havia pujat en la millor
societat de Washington i no havia canviat mai d’imatge. Quan va esclatar la
guerra es va trovar amb un dilema. Havia viscut a Barcelona quinze anys,
coneixia el país com una criatura coneix el seu parvulari, adorava Catalunya i,
per a ella, els catalans no podien fer res de mal fet. En conseqüència, davant
de tothom, l’Elizabeth es va convertir era una roja. Però l’Elizabeth era una
esnob de primera. (p.222)
El Tibidabo és la muntanya més alta que abraça Barcelona. Al
cim, hi ha una vista magnífica de la ciutat i els seus voltants. Es pot veure
Montserrat i la serralada del Bruc, que constitueix la darrera barrera
defensiva natural de Barcelona. Crèiem que, des d’allà, podríem sentir les
canonades del front, però hi havia un silenci absolut. Hi havia una boirina
fins a l’horitzó i la ciutat semblava adormida, com si estigués fent una
becaina al sol. Els atacs aeris, cada cop més freqüents, eren l’única
interrupció. A partir de dos quarts de dues van canviar el ritme: ja no era
cada dues hores, ara era cada hora. Eren avions alemanys, escortats per caces
Messershmitt, que sortien de l’aeròdrom de Reus. Era del tot irreal seure a la
gespa mirant com bombardejaven Barcelona. Els vèiem perfectament, com tombaven cap
a la ciutat, com la sobrevolaven fent cercles i com deixaven anar les bombes. Llavors,
una darrere l’altra, s’alçaven les columnes de fum. (p. 316-317)
La feina humanitària a Perpinyà era molt complicada. El primer
problema era l’actitud dels francesos que consideraven innecessària la nostra
feina. La seva frase feta era sempre la mateixa: “Gràcies, però ho tenim tot
controlat”. Els francesos no s’acabaven d’aclarir entre les evidents mancances
de la situació i la seva idea de la Belle France. La Belle France s’ocupava
dels refugiats. Els donava grans sorrals a la platja d’Argelers. Uns altres a
Sant Cebrià. Els procurava quilòmetres de tancats amb filferro i els
subministrava dues barres de pa cada vint-i-cinc homes quan ja feia tres dies
que hi eren reclosos. També els oferia aigua salada i uns quants milers de
senegalesos equipats amb porres i baionetes. No hi faltaven tampoc unes
metralladores apuntant les tanques de filferro espinós i uns milers de spahis
algerians incontrolats que patrullaven a cavall amb els sabres desembeinats i
una bona colla de guàrdies malhumorats. (p. 363)
Nancy Johnstone, 1937-1939
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada