la meva germana té un conegut que, ara que s'ha jubilat, ha tornat a la facultat a estudiar història.
com que també ens coneixem, em truca per demanar-me que li doni un cop de mà amb un treball, que no se'n surt sobre com orientar-lo. quedem, parlem del treball, del que tè pensat i li dono dues idees i li recomano quatre lectures.
al cap d'uns dies, em demana un dels llibres que li he recomanat. de manera subtil -crec- i per evitar el que sé que passarà, li envio el link del catàleg col·lectiu de les universitats de catalunya i li explico que, si fa la cerca, li apareixen totes les biblioteques en les que el trobarà, el nombre d'exemplars i si està disponible. en aquest cas, el pot trobar a vuit biblioteques, amb diferents exemplars disponibles.
em truca a la setmana següent. empasso saliva i, per enèsima vegada, amb un somriure, dic "ara et cauré malament, però és que jo no deixo mai cap llibre". silenci a l'altra banda del telèfon. "no deixo mai cap llibre perquè no sé si el recuperaré, i m'estimo massa els meus llibres com per desprendre'm".
digueu-me maniàtica, psicorrígida i antipàtica. però els meus llibres són l'únic bé material que em costaria deu anys de psicoanàlisi si, de cop i volta, desapareixen.
els he ordenat alfabèticament, per gèneres i disciplines científiques. els he posat en caixes cinc vegades i els he pujat i baixat per escales sense ascensor. després de la meva família, els meus llibres.
i mai no he perdut cap amic per dir això. al contrari. excepte en aquest cas, suposo...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada