una de les gràcies de treballar al poblenou és que tinc can framis al costat de la feina, l'espai de la fundació vila casas on s'exposa gran part de la col·lecció d'art contemporani d'antoni vila casas.
hi vaig un midgia, entre reunió i reunió i pràcticament no m'hi trobo ningú. només una parella que, asseguts en un banc, parlen o negocien o discuteixen, mentre sento que ella diu "parlant d'això aquí semblem una parella de modernos en una peli del cesc gay". de seguida penso en en la ciudad i no puc evitar somriure mentre continuo amb l'orella parada.
em passo més d'una hora passejant i badant i disfruto com fa temps que no feia entre perejaumes i tàpies.
com que, a més de contingut -la col·lecció permanent és de les més interessants que hi ha a barcelona-, el continent és imponent -l'edifici és una joia-, aprofito l'espai per fer-me una selfie dels peus.
em passo més d'una hora passejant i badant i disfruto com fa temps que no feia entre perejaumes i tàpies.
com que, a més de contingut -la col·lecció permanent és de les més interessants que hi ha a barcelona-, el continent és imponent -l'edifici és una joia-, aprofito l'espai per fer-me una selfie dels peus.
m'imagino com deu ser pensar aquests quadres, i fer-los. m'imagino tenir només un d'aquests quadres a la sala d'estar de casa. i descarto que sigui a la casa on visc ara, ésclar. no tinc cap paret prou gran com per posar-hi una d'aquestes obres. suposo que per això vila casas ha obert la seva fundació. i suposo que per això jo disfruto tant als museus, perquè tinc molt clar que mai seré una moderna en una peli dels cesc gay ni tindré una paret prou ampla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada