una tarda al parlament

hi ha amics que queden per veure el futbol, ot o la final d’eurovisió. i n’hi ha que, a més d’això, també queden per anar a un ple del parlament. els mateixos amics que, quan compartien pis, miraven en directe els plens de l’ajuntament, del congrés dels diputats o les compareixences de premsa dels partits. eren els temps de l’aznaridad. de la filtració a certs diaris de reunions de líders de l’esquerra independentista amb càrrec al govern. de sentir que l'opinió no comptava i que s'havia de lluitar, cridar, sortir al carrer.
 

deu anys després, els amics són els mateixos -o gairebé-, però la situació política és radicalment diferent: els anys de majoria absoluta del pp es van acabar abruptament gràcies a la mobilització ciutadana arran de la tosca manipulació dels atemptats de l’11M, en el primer despertar de consciència pública i comuna després de la letargia post transició. el psoe va retornar al govern generant tantes expectatives -apoyaré, retirada de les tropes d'iraq, matrimonis gais- com les que va esmicolar amb el pas dels anys -ribot, model fiscal, infrafinançament de la llei d'atenció a la dependència, crisis, what crisis?. a catalunya, es van trencar vint-i-tres anys de pujolisme amb un govern d’esquerres, i es va intentar resoldre per darrera vegada l’encaix territorial amb l’estat espanyol. un govern de set anys va posar de manifest que podíem ser governats per algú que no fos ciu -o pujol- sense que montserrat es desintegrés. i que, per l’estat espanyol i tots els seus poders fàctics, qualsevol decisió del poble de catalunya pot ser utilitzada ni més ni menys que com a paper de wàter.
 

deu anys accelerats que han servit perquè la societat civil catalana hagi posat al carrer, successivament, un milió, un milió i mig i gairebé dos milions de persones per defensar, cívica i pacíficament, que volem votar per construir un nou estat.
 

i deu anys després, tres amics passen una tarda al parlament, seguint el ple extraordinari de la llei de consultes, el penúltim pas per bastir l’arquitectura que permetrà votar un poble per saber qui és majoria en aquest racó de món: si qui vol mantenir l’status quo o qui el vol trencar fen tla transferència de poder més gran que haguem vist mai en aquestes latituds, de manera pacífica i democràtica.
 

una tarda enmig de "per on és?", "el meu lloc és al carrer, no dins del parlament", "mira, en mas-co!", "ferran, no ens munteu una altra performance l’any que ve, eh?!", "osti, el rivera i sus muchachos", "fem una selfie i l’enviem als nens?", "déudelcel, quanta demagògia", "parla en castellà per l’insert de tve/telecinco/a3/cuatro", "rivera és el lerroux del s.xxi", "això és benzina, a mi em cauria la cara de vergonya", "uns citen sèneca i els altres el sálvame", "quin nivell, la camats/l’arrufat/la galdon", "ara li podríem fer unes classes d’etnolingüística al pedret".
 

una tarda que, amb l’aprovació d’una llei al parlament, va marcar l'inici de la redistribució a tots i cadascun dels ciutadans que viuen a catalunya del poder delegat durant anys no només al sistema democràtic liberal parlamentari sinó també a les institucions de l’estat.
 

una tarda en la que els diputats i diputades que van pujar al faristol van tocar els principals temes que caracteritzen i preocupen les societats desenvolupades avui: on resideix la sobirania, com s’expressa, com es distribueix el poder, quin és el paper de la ciutadania i de les institucions en la seva vigilància, com es redistribueix la riquesa generada pel conjunt dels ciutadans, com s’assegura la igualtat d’oportunitats, com es reconeix la diversitat, les identitats múltiples/la múltiple pertinença.
 

una tarda que marcarà les properes setmanes, mesos i anys.

 

una tarda feliç.