el dia 22 de
juny de 1933 tot just acabava d'arribar l'estiu. l'estatut de núria feia un any que havia estat aprovat en
referèndum. havien passat dos anys de les eleccions municipals que van donar lloc a la segona república
espanyola i de l'efímer estat català proclamat per macià.
quan el pare
va néixer, el 22 de juny de 1933, va néixer l'únic fill del jesus i la maria.
un català arquetípic, fill d’una aragonesa de la franja i d’un maño de
plasencia de jalón, zaragoza. un català que va triar ser-ho.
el 22 de juny
de 1933, al carrer dos de maig de barcelona, la meva àvia maria, nascuda a tamarit de la llitera, ja podia votar. el meu avi jesus acollia
a casa germans i germanes que, com ell, arribaven de plasencia de jalón per guanyar-se unes garrofes que, en
aquell moment, en aquell lloc i per tants germans, el seu poble no els podia
donar.
el pare va
néixer en una república somiada i mitificada. el pare ha viscut una guerra
civil a la rereguarda. el pare ha viscut una postguerra, una dictadura, una
transició, una democràcia imperfecta. ha viscut amb il·lusió la possibilitat
real de participar, el segle xxi, en la construcció de la república catalana.
el pare ha
anat a roma en moto, a paris en autostop i ha fet la pica, l’aneto, el
pedraforca. el meu pare ha viscut moltes aventis.
i aquests
darrers dies a l’hospital n’hem pogut parlar molt, de les seves aventis.
de com va fer
el camí de ronda del port de la selva a blanes... el 1963! de quan, a milà, va
perdre els seus amics i es va passar tres dies a gènova explicant que era un
spagnolo perduto con due amico perduto... de com va entrar a creu roja... del
mític ausfart... de quan va fer el pedraforca...
el pare s'ha
casat amb la meva mare, ha tingut tres filles, tres néts i tres nétes que el
segueixen allà on va, fins i tot al cim del matagalls.
ens ha
ensenyat que les coses que es comencen s'acaben.
que pel país
es lluita.
que, si hi ha
res que no t’agradi, has de fer el possible per canviar-ho.
que no pots
tenir deutes amb ningú.
i que a la
gent se l'estima.
ens ha
ensenyat a fer la ç, a anar en bicicleta –amb aquell mètode pedagògic tan
innovador que consistia a enfilar-te a la bici i posar-te en una baixada...-, a
esquiar –amb aquell altre mètode que era pujar-te a una vermella i dir-te “au,
t’espero a baix!”...
ha treballat,
ha fet una casa, ha fet voluntariat abans que existís la paraula, ha fet política
de barri, ha emmalaltit, ha sobreviscut, ha viscut.
ha estat un
exemple per nosaltres. si no, ja em direu d’on sortim, les meves germanes i jo,
volent curar els altres, volent canviar el món...
el pare ha
arribat al final de la vida en pau. ha viscut la vida que volia, coherent,
honesta i en família.
li
feia molta ràbia que el cos ja no li respongués, però tot just aquesta setmana em
deia que n’estava molt satisfet, de la seva vida. que havia tingut la sort de
conèixer catalunya pam a pam, gràcies a les sortides a la muntanya i a la seva
feina. que havia tingut la sort de casar-se amb la mare i tenir-nos a nosaltres...
“dolça –deia-,
què valenta que ets” o “perla, on vas tan guapa avui, amb aquest vestit i
aquestes sabates?” deformació professional... quan et veia amb unes sabates
noves, no ho podia evitar...
i que tenia la
sort de tenir l’oriol, el bernat, l’anna, el pau, la martina i la jana. no us
podeu imaginar com us estima, el vostre avi.
el meu pare,
que encara és el nen vestit de milicià republicà d'aquella foto en blanc i
negre de 1937, ha celebrat, fa quatre dies, vuitanta-tres anys.
i ha arribat a
final de la vida com s’ha de poder arribar: tranquil i serè. felicitats, pare.
pare, descansa en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada