dimarts, 23 d’agost de 2016

vuitanta-tres

el dia 22 de juny de 1933 tot just acabava d'arribar l'estiu. l'estatut de núria feia un any que havia estat aprovat en referèndum. havien passat dos anys de les eleccions municipals que van donar lloc a la segona república espanyola i de l'efímer estat català proclamat per macià.

quan el pare va néixer, el 22 de juny de 1933, va néixer l'únic fill del jesus i la maria. un català arquetípic, fill d’una aragonesa de la franja i d’un maño de plasencia de jalón, zaragoza. un català que va triar ser-ho.

el 22 de juny de 1933, al carrer dos de maig de barcelona, la meva àvia maria, nascuda a tamarit de la llitera, ja podia votar. el meu avi jesus acollia a casa germans i germanes que, com ell, arribaven de plasencia de jalón per guanyar-se unes garrofes que, en aquell moment, en aquell lloc i per tants germans, el seu poble no els podia donar.

el pare va néixer en una república somiada i mitificada. el pare ha viscut una guerra civil a la rereguarda. el pare ha viscut una postguerra, una dictadura, una transició, una democràcia imperfecta. ha viscut amb il·lusió la possibilitat real de participar, el segle xxi, en la construcció de la república catalana.

el pare ha anat a roma en moto, a paris en autostop i ha fet la pica, l’aneto, el pedraforca. el meu pare ha viscut moltes aventis.

i aquests darrers dies a l’hospital n’hem pogut parlar molt, de les seves aventis.

de com va fer el camí de ronda del port de la selva a blanes... el 1963! de quan, a milà, va perdre els seus amics i es va passar tres dies a gènova explicant que era un spagnolo perduto con due amico perduto... de com va entrar a creu roja... del mític ausfart... de quan va fer el pedraforca...

el pare s'ha casat amb la meva mare, ha tingut tres filles, tres néts i tres nétes que el segueixen allà on va, fins i tot al cim del matagalls.

ens ha ensenyat que les coses que es comencen s'acaben.

que pel país es lluita.

que, si hi ha res que no t’agradi, has de fer el possible per canviar-ho.

que no pots tenir deutes amb ningú.

i que a la gent se l'estima.

ens ha ensenyat a fer la ç, a anar en bicicleta –amb aquell mètode pedagògic tan innovador que consistia a enfilar-te a la bici i posar-te en una baixada...-, a esquiar –amb aquell altre mètode que era pujar-te a una vermella i dir-te “au, t’espero a baix!”...

ha treballat, ha fet una casa, ha fet voluntariat abans que existís la paraula, ha fet política de barri, ha emmalaltit, ha sobreviscut, ha viscut.

ha estat un exemple per nosaltres. si no, ja em direu d’on sortim, les meves germanes i jo, volent curar els altres, volent canviar el món...

el pare ha arribat al final de la vida en pau. ha viscut la vida que volia, coherent, honesta i en família.

li feia molta ràbia que el cos ja no li respongués, però tot just aquesta setmana em deia que n’estava molt satisfet, de la seva vida. que havia tingut la sort de conèixer catalunya pam a pam, gràcies a les sortides a la muntanya i a la seva feina. que havia tingut la sort de casar-se amb la mare i tenir-nos a nosaltres...

“dolça –deia-, què valenta que ets” o “perla, on vas tan guapa avui, amb aquest vestit i aquestes sabates?” deformació professional... quan et veia amb unes sabates noves, no ho podia evitar...

i que tenia la sort de tenir l’oriol, el bernat, l’anna, el pau, la martina i la jana. no us podeu imaginar com us estima, el vostre avi.

el meu pare, que encara és el nen vestit de milicià republicà d'aquella foto en blanc i negre de 1937, ha celebrat, fa quatre dies, vuitanta-tres anys.

i ha arribat a final de la vida com s’ha de poder arribar: tranquil i serè. felicitats, pare.

el nostre pare va morir el 21 d’agost de 2016, a l’hospital de sant pau. a dos carrers d’on va néixer, el 22 de juny de 1933. 

pare, descansa en pau.

Cap comentari: