cap al moviment feminista del segle vint-i-u

fa uns dies em van convidar de ponent a unes jornades centrades en analitzar el moviment feminista durant la transició. ponències i taules rodones. a la darrera taula, entre referents del moviment, una servidora.

què hi fas tu aquí? em va dir la montse cervera, històrica del foc, del feminisme a casa nostra, activa avui, en les lluites del segle vint-i-u... doncs això mateix em vaig demanar... què hi faig jo en unes jornades al costat de la mary nash, la leonor taboada, la lidia falcón, la mari chordà, la lourdes ponce, i moltes més.

és evident que jo, nascuda el 1977, no vaig participar del moviment. però el fet de saber-me feminista i haver participat, analitzat i desplegat polítiques de gènere feien que se'm suposés la mirada del futur -com deia la taula...

la meva generació difícilment ens definim feministes. en primer lloc, perquè en tenim una imatge estereotipada, no ens hi reconeixem. i, en segon lloc, perquè n'ignorem la meitat. com neix en mi, però, la consciència feminista no és una casualitat, sinó una causalitat. tot i que ens han educat, ens eduquen, en la igualat entre homes i dones, i a casa el discurs sempre ha estat si vols fer una cosa, pots fer-la, has de ser independent... la realitat, de petita, posava en contradicció el discurs oficial: que si fas bàsquet ets un cavallot, que si ets de vida t'has d'aprimar, que si no tens nòvio et quedaràs soltera, i si en tens molts ets una puta, que si el teu pare, d'esquerres radical, no fa ni brot a casa... això fa xup-xup.

després, quan entres a la universitat, trobes la millor professora que pots trobar, que reconeix i treballa la perspectiva de gènere, i que la converteix en una pràctica: la visibilització, el reconeixement, el treball en xarxa... i comparteixes, amb les companyes de carrera i en el grup que formeu, debats apassionats mentre els nois heterosexuals us troben exòtiques, et reconeixes entre iguals, i us escindiu, polemitzeu... més xup-xup...

el mercat de treball no t'ho posa fàcil, en una feina t'obliguen a dur faldilla. en una altra, cobres menys que els homes que fan el mateix, quan gestiones polítiques de gènere, el teu equip, el teu pressupost, el que fas, és invisible, no té pressupost, és estrany, residual. tot i que la legislació internacional, comunitària, estatal, catalana, municipal, diu el contrari... coneixes el moviment, en veus les dificultats de relleu generacional, les dificultats de transmissió, creus que cal trobar nous suports, nous reclams, noves vies, noves protagonistes, una nova agenda. xup-xup-xup...

tot i que tens pendent fer-te sòcia de ca la dona, això de posposar la maternitat, les teves amigues i les seves relacions de parella, les relacions laborals, tot plegat, et fa destapar l'olla i proposes:

1. el reconeixement entre generacions de feministes: mutu, del passat, del present i del futur. no vull tractar ningú com una vella ni que em tractin com una nena. vull ser hereva i que se'm reconeixi hereva de les lluites de totes les dones en la història.
2. nous espais de relació, nous espais de difusió. ja hi ha dones i entitats que hi treballen, dones no estàndard, ni putes ni sumises, ex-dones, ca la dona...
3. treballar l'agenda: la violència, els estereotipus, la relació amb el poder, el paper dels homes i la revisió de la masculinitat, la recuperació de la biologia, la maternitat, la reproducció, una nova estètica, nous temps, la lluita contra noves formes d'exclusió...

no se m'acut una altra manera de fer perdurar en el temps el moviment feminista que, com a moviment que proposa trencar amb dinàmiques socials i culturals i, per tant, com a moviment lent, necessita de diverses generacions per no retrocedir en les seves conquestes -veure, per exemple, el dret a l'avortament- i assolir els seus objectius. ens cal un nou moviment feminista, el del segle vint-i-u.