setanta-cinc

el dia 22 de juny de 1933 tot just acabava d'arribar l'estiu. l'estatut de núria feia un any que havia estat aprovat en referèndum. havien passat dos anys de les eleccions municipals que van donar lloc a la segona república espanyola i de l'efímer estat català proclamat per macià. al carrer dos de maig de barcelona la meva àvia maria, nascuda a tamarit de la llitera, ja podia votar. el meu avi jesus acollia a casa germans i germanes que, com ell, arribaven de plasencia de jalón per guanyar-se unes garrofes que, en aquell moment, en aquell lloc i per tants germans, el seu poble no els podia donar.

quan el meu pare va néixer, el 22 de juny de 1933, va néixer l'únic fill del jesus i la maria.
el meu pare ha viscut una república somiada i mitificada. el meu pare ha viscut una guerra civil a la rereguarda. el meu pare ha viscut una postguerra, una dictadura, una transició, una democràcia imperfecta.
ha anat a roma en mobylette, a paris en autostop i ha fet la pica. s'ha casat amb la meva mare, ha tingut tres filles, tres néts i una néta que el segueixen allà on va, fins i tot al cim del matagalls.
ens ha ensenyat que les coses que es comencen s'acaben, que pel país es lluita i que a la gent se l'estima. a fer la ç, a anar en bicicleta, a esquiar.
ha treballat, ha fet una casa, ha fet política de base, ha emmalaltit, ha sobreviscut, ha viscut. el meu pare, que encara és el nen vestit de milicià republicà d'aquella foto en blanc i negre de 1937, ha celebrat, fa quatre dies, setanta-cinc anys.
felicitats, pare.