amb els anys em passa una cosa que no hauria dit mai: m'emociono per les coses més petites i em faig més conservadora. m'explico: mirar els encierros de san fermín amb els meus nebots i després esmorzar i jugar al burro em fa plorar. em fa plorar veure un part, veure l'm. i el d. el dia que van tenir la nena.
m'emociono si la meva amiga p. em diu que marxa sis mesos a ecuador, si el meu amic x. em diu emocionat que fa un any que està amb el seu home, si el meu amic i. no té res després que l'atropelli una ambulància.
em fa plorar si parlo amb el d. després de no veure'l en un dia perquè està d'excursió amb amics o a mi em toca treballar fora.
paral·lelament, em torno més conservadora, i faig el llit cada dia, endreço més, sóc més exigent, demano més responsabilitat a la resta i, sobretot, no suporto la merda dels altres.
i es que aquest divendres, després d'anys -diria- de no sortir fins les tantes, vam sopar amb els nens i vam anar al cangrejo per celebrar l'aniversari de l'e. (o de l'a., segons les versions) i, tot sortint, el raval de nit, la desolació. birres fredes a un euru, roses, pakores, guiris i no tan guiris pixant, vomitant, cridant pel carrer. em va sorprendre la situació en si, però també em va impactar sentir els meus pensaments, talment com si fos ma mare... serà l'edat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada