montalbano

no sóc de llegir novel·la negra. això de la sang i el fetge no m'atrauen gens. la típica figura de l'home misteriós i solitari que investiga els baixos fons al servei de la llei o la justícia no m'han interessat mai, la veritat.
amb una excepció: el comissari salvo montalbano d'andrea camilleri, que exerceix a vigata, sicília. el descobriment d'en montalbano va venir per una cadena de lectures -alguna vegada algú hauria d'estudiar quins són els mecanismes que et porten d'un llibre a un altre- que va ser, si fa no fa, erri de luca / pep puig / pau vidal / camilleri novel·lista / camilleri montalbano.

de tots aquests autors hi ha una característica comuna que m'interessa molt, i que és la capacitat de transmetre temperatura, llum, olor, menjar. d'explicar coses quotidianes, petites, i fer-les grans. de construir personatges que podríem conéixer personalment, de tenir la sensació de saviesa, de conegut, de familiar.

doncs en montalbano és tot això, i a més lucidesa davant del poder. el darrer que he pogut llegir, un gir decisiu, construeix una història actual a partir del tràfic de persones, la immigració irregular, el tràfic d'òrgans, el paper dels governs europeus davant aquesta tragèdia humana. una història gens truculenta, però, en la que en salvo ja s'acosta a una edat i, per tant és més humà.

impagables els secundaris de les històries del comissari, tan imprescindibles com ell, tan necessaris en la història com el protagonista, el peix, la lívia o la platja siciliana.

però si com a mi, la sang i el fetge no us fa gaire gràcia, llegiu el primer cas de montalbano, o qualsevol de les novel·les de camilleri que no protagonitza en salvo: l'òpera de vigata, la concessió del telèfon,... traduïdes per en pau vidal, una altra lectura obligatòria...