sortir de l'armari

després d'una adolescència indepe de samarreta i estelada, els meus primers anys de joventut es van caracteritzar, en la qüestió nacional, per la suavitat del discurs. interessada per les qüestions socials, vaig creure força temps que la igualtat entre homes i dones o la justícia social es relacionaven de manera relativa amb la creació d'un estat propi.

els viatges, els anys i les successives feines que he fet m'han convençut que és impensable un futur social, personal o territorialment just si no va acompanyat de l'emancipació nacional. i com més temps passa més me'n convenço.

m'explico. és evident que la construcció de l'estat espanyol com a estat modern s'ha fet seguint el model jacobinista francés - és a dir, centralista i homogeni territorial, cultural, lingüística i políticament. i és evident que aquest model d'estat i per tant model d'infraestructures, de serveis, de teixit econòmic, de societat, no ha acabat d'encaixar. per això -entre d'altres- el nacionalcatolicismo, per això les autonomies, per això la LOAPA, per això el catalán en la intimidad, el pujol enano, habla castellano, el no hay más nación que españa i el con nuestro dinero hacemos lo que queremos.

en definitiva, perquè es resolgui definitivament el model d'estat espanyol i l'encaix territorial, nacional, lingüístic, econòmic de l'estat, caldria que tot el territori, nacions, llengües, models econòmics, etc. acordessin un model comú.

repassem les propostes de model comú que ha fet el país en els darrers trenta anys:

constitució, que es va quedar a molt menys que mig camí;

estatut de 1979, que va ser superat per la LOAPA;

estatut del 2006, diferent del que va aprovar el parlament de catalunya el 2005, que està penjant d'un fil.

així, qualsevol model federal o que hagi de ser consensuat per les dues parts -catalunya i l'estat- només el proposem des de catalunya i, davant de qualsevol iniciativa, la resposta és negativa per acció o omissió. resposta que va acompanyada del rumrum de la insolidaritat, l'egoïsme, el fanatisme i l'antiguetat, adreçada cap a catalunya, és clar.

aquestes darreres setmanes, i les que s'acosten, el debat públic se centrarà en el nou sistema de finançament derivat de l'estatut de 2006. una nova proposta rebutjada d'entrada amb arguments tan simples com la cojuntura econòmica o la insolidaritat. i cal recordar que de l'estatut i del sistema de finançament se'n deriven les polítiques públiques d'estat, govern i ajuntaments, el nostre marc legislatiu, el tipus de serveis públics que tindrem, la societat que volem.

quan ens cansarem que ens tractin d'insolidaris o que ens acusin de fer neteja ètnica i lingüística?

quan decidirem que 15.000 milions de leurus de dèficit fiscal anual és suficient?

quant de temps més estem en disposició de fer noves propostes que sabem que seran rebutjades?

calen més arguments per sortit de l'armari?