la nit del 14m de 2004 vaig sortir a celebrar la victòria de zapatero. no el vaig votar i, de fet, del que tenia ganes era de cridar que s'havien acabat els anys del govern de dretes ranci, espanyolista i neoliberal. de moment, però, el recentment escollit president del govern espanyol encara ens emocionava amb aquell "prometo que el poder no me va a cambiar" i amb aquell "apoyaré el estatuto que salga del parlament de catalunya".
la seva primera decisió va ser retirar les tropes d'iraq, i en poc temps va aprovar un parell de lleis que situaven l'estat espanyol a l'avantguarda dels drets socials: la llei de matrimonis homosexuals i la llei integral d'atenció a la violència de gènere. zp encara ens semblava un bon president, per espanya i per catalunya.
després va venir la retallada de l'estatut, la lentitud del seu desplegament, la punyalada a maragall i l'abandonament del model federal. i l'aprovació d'una llei d'atenció a la dependència, feta sense els recursos necessaris, que clarament envaeix competències autonòmiques, i que s'ha de menjar amb patates, per exemple, la consellera d'acció social i ciutadania.
i les eleccions. i negar la crisi econòmica i anomenar-la desaceleració, en una mentida tan greu com les mentides en directe del govern aznar entre l'11 i el 14m de 2004. i la negociació del nou sistema de finançament. i el pacte amb el pp sobre la nova composició del consell general del poder judicial i...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada