des que no anava a la facultat, quan cridàvem allò de "socialitzem els mitjans de producció... i els de reproducció, també!", que no tenia la sensació de panxa pública.no de plaça pública com l'espai on totes les persones poden expressar les seves voluntats i construir així un projecte comú, no. de panxa, de panxa pública.
i és que des que sóc una caixeta i ja és obvi que sóc una caixeta -perquè aquesta panxa no pot ser fruit de la cervesa, ni un michelin és tan gran-, la meva és una panxa pública.
deixem de banda les persones que, al metro, no em deixen seure tot i la meva cara d'agobiada -sí, de vegades forçada, és veritat, per veure si cola, però és que la panxa pública comença a pesar!
centrem-nos en les persones que, coneixent-me molt o poc, em toquen la panxa quan em veuen. d'acord, si la persona en qüestió és família o amiga meva, cap problema, la panxa és pública.
però si resulta que no és amiga meva, que només ens coneixem per terceres persones, és un company o companya de feina o ni això, algú que coneixes per la feina però que ni tans sols veus cada dia... què collons fa tocant-te la panxa?
la gent és fetitxista o què? persones que no em feien ni cas ara em toquen la panxa i em pregunten coses íntimes.
el que és pitjor, però, és que no cal ser una caixeta perquè gent que t'importa poc o gens et toqui com si fos amiga teva. abraçades que no saps d'on vénen, petons que ens hauríem d'estalviar.
no perquè siguis esquerpa, sinó perquè ja tens família i amics, coi, i les abraçades i els petons els deixes per la gent que vols. o no?
2 comentaris:
Tens raó, jo sempre veig una familiaritat aliena amb les embarassades que a mi em fa una mica de "corte". A la meva cunyada només li vaig tocar una o dues vegades la panxa, en tot l'embaràs, perquè tampoc no fa tant que ens coneixem i, no sé, a mi si em toquessin la panxa sense estar embarassada em faria cosa. No anem pel món saludant tocant panxes, en tot cas, primer fem dos petons, i si no els coneixes, ni això. Llavors, per què de seguida tothom du la mà a la panxa, com si la panxuda n'hagués d'estar encantada?
Tot el meu suport, panxacontenta!
Doncs prepara't quan tinguis lo xiquet/a. La gent hi fot les grapes sense avisar, els toca la cara, la canalla passeja les urpes brutes de terra i vés a saber de què més per unes galtes que semblen de porcellana. I t'imagines que el teu fill/a agafarà qualsevol porqueria... Ja veuràs, ja...
Publica un comentari a l'entrada