aliances

dinar improvisat a casa de l’r., un àtic amb unes vistes espectaculars a gràcia. com sempre que ens trobem les cinc, comencem a parlar accelerades, trepitjant-nos les unes a les altres, dient-nos què guapa estàs, no, no estàs tan grassa, això que dus és maquíssim. quan avança la conversa, discutim, ens cauen llagrimetes, riem, parlem de pares, fills, marits, divorcis, amors, sogres, vacances.

fa uns anys vaig tenir la immensa sort de dirigir un equip encapçalat per l’r., la b., l’m. i l’e. fa uns anys que ens hem dispersat per coses diverses.

i cada dia que passa les enyoro més. enyoro el què fèiem, com ho fèiem i amb qui ho fèiem. enyoro el privilegi de treballar amb aquestes dones. enyoro aprendre’n cada dia. enyoro aquestes dones, que podien ser les meves mares i que en saben infinitament més que jo en la majoria de coses.

aquestes dones, que podien ser les meves germanes grans i que em van ensenyar a treballar en equip, esperaven que els digués cap a on anar, que els parés els cops, que portés pastes a cada reunió setmanal, que fes arribar allò que creien que s’havia de fer allà on es prenien decisions.

enyoro la complicitat amb la b., el saber fer de l’e., la saviesa de l’m., les rialles de l’r...