Dissabte. He travessat tota la manifestació per a copsar la gent, l’ambient, les condicions, la cosa. He vist aquella gernació tan transversal, popular, civil.
M’he topat amb ex consellers socialistes perduts entre la gent. La directiva d’una poderosa farmacèutica. Periodistes polítics de diaris grans amb estelada i tot. Un notable executiu d’una multinacional química. Un prestigiós advocat de Girona amb la família al complet. Un marxant d’art contemporani que avui és a Basilea i demà a Nova York. Un reconegut profe d’un reconegut col·legi concertat de Girona.
Arribo a la plaça Tetuan de Barcelona.
Un grup de gent variada agombolat darrera de la periodista de TVE crida incansablement I-Inde-Independència!
Quinze minuts.
Entra en directe: més crits. Canten ¡Qué viva España! I tot seguit: ¡Y se lo han creído, matarile, rile, rile!
Em moc endavant.
Bum! He topat amb algú.—Perdoni!, dic mecànicament.
Però si és en M*! En M* és un dels factòtums del sector turístic català.
Frisa els 50. Va vestit de sport, com es deia abans. Porta una estelada cubana –la del triangle blau– penjada com una capa. Com la canalla.
—Què hi fas per aquí?
—Això no s’aguanta, diu.
—Com, això? Si és fantàstic, tot plegat!
—Això, vull dir España. No entenen res. Ens han fet independentistes a tots!
—Home, a tots…
—Aquesta manifesatció sobretot és un problema pel Mas.
Dissabte (2).
Crits que no vaig sentir a la manifestació:
Fe-de-ralisme a-si-mètric! Fe-de-ralisme a-si-mètric!
Vo-lem peix-al-cove! Vo-lem peix-al-cove!
Ca-ta-lanisme his-pa-nista! Ca-ta-lanisme his-pa-nista!
Volem un nou pacte / consti-tu-cional! Volem un nou pacte / consti-tu-cional!
Cal’una’nàlisi / de la sen-tència! Cal’una’nàlisi / de la sen-tència!
Seguei-xo creient / en l’es-ta-tut! Seguei-xo creient / en l’es-ta-tut!
Euro-regió medi-te-rrània! Euro-regió medi-te-rrània!
Només pro-pos-tes guan-ya-dores! Només pro-pos-tes guan-ya-dores!
Ciste-lla d’impostos, se-tan-ta percent! Ciste-lla d’impostos, se-tan-ta percent!
Un que recordo que vaig sentir molt era aquest:
I-Inde-Independència! I-Inde-Independència!
I també cantàven molt aquesta cançoneta:
No volem serUna regió d’Espanya…
Em pregunto què diran els nostres polítics –els catalans– a las Cortes Españolas en el proper debat.
Diumenge.
Imagina-t’ho. Ets al Santiago Bernabéu. És el dia del Madrid-Barça. L’estadi és ple a vessar. El terreno en perfecto estado para la práctica el fútbol. Vibra la graderia, etc.
Salta el Barça al camp! Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro i el gran fitxatge... David Villa!
I ara surt el Madrid! Cristiano, Kaká, Higuaín, Van der Vaart, Benzema, Drenthe, Lass, Diarra i el gran fitxatge... Di Maria!
D'una banda la columna vertebral dels campions del món (del món!), els que han donat el joc i marcat els gols de la selección.
A l'altra banda, un seguit de perdedors i rebuigs d'altres seleccions estrangeres (¡extranjeras!).
Comenta en D*, sorneguer: a qui aplaudirà i a qui xiularà aquest dia el públic del Bernabéu? No ho sé, D*. Però s’ho passaran fatal.
antoni maria piqué, el singular digital, 14 de juliol de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada