ahir a la tarda, en plena sessió skype amb la meva germana i els meus nebots, quan veia l'm. comportant-te de manera absolutament normal davant d'una videoconferència, vaig recordar els supersonics, de hanna barbera. i és que quan era petita, allà a finals del segle XX, vèiem el segle vint-i-u com el segle de les videoconferències, els viatges supersònics (per no dir les teletransportacions trekkies) i les pantalles petites ben properes. trobàvem que la màxima expressió de la modernitat era anar vestits amb teixits tecnològics, platejats i arrapats.
ahir a la tarda vaig veure la meva filla, que té gairebé vint mesos, parlant amb una pantalla, ensenyant-li joguines i fent-li petons a la seva cosina de manera absolutament natural, i se'm va fer present que ella és una nativa digital, que encara viurà molts més canvis tecnològics que revolucionaran -encara més- les comunicacions i, de retruc, les relacions humanes.
ella, que és nascuda al dos-mil nou, probablement farà viatges supersònics, impulsada per energies renovables... la meva filla viurà alguns aspectes de la seva vida com en els dibuixos animats.
perquè després diguin que la tele no és cultura: quina diferència hi ha entre les novel·les profètiques d'orwell o huxley i les sèries de hanna barbera o l'star trek de la paramount?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada