confiança

el sistema bancari es basa en la confiança. la dels milions de ciutadans que dipositem els nostres estalvis en entitats bancàries, que hi domiciliem les nòmines, les prestacions o hi cobrem les rendes. aquesta confiança permet la realitat/ficció de la circulació del capital, i el consum. i també, no ho oblidem pas, les plusvàlues, o sigui, els beneficis, de les entitats financeres.

als divuit anys, el meu pare em va dur a la caixa de catalunya, la caixa de tots. m'hi va dur perquè hi confiava, perquè hi tenia els estalvis i va pensar que, si havia de recomanar a la seva filla un lloc per ingressar les nòmines, aquell era el millor lloc.

van passar els anys, vaig créixer, treballar a llocs diferents i, en paral·lel, l'avarícia de la caixa de tots també va créixer.
un dia em vaig adonar que em cobraven per serveis que jo no volia i els vaig proposar de negociar-ne el preu. s'hi van negar. en aquells moments, hi domiciliava una nòmina sucosa i hi tenia uns estalvis modestos. vaig decidir canviar de caixa -sí, jo encara treballo amb caixes, això de l'obra social, jo m'ho crec... encara. com que ja no visc ni treballo prop de la que era la meva oficina, des de llavors, he intentat tancar el compte dues vegades. i em costa més que deixar una companyia de telèfon. de tant en tant em truquen i em demanen si hi vull domicilair nòmina i rebuts. jo ric i els hi dic:confiança, zero. amb els meus diners que no hi comptin.