victus

 

tanco victus amb la certesa que, una vegada més, sánchez piñol l'ha encertada de ple. pel tema i pel moment.

 

pel tema, perquè victus és la recerca del compromís, del lligam entre el nou individu que comença a despertar-se amb la il·lustració i la seva societat, el seu marc de referència, família, país, nació. martí zuviría, l'insuportable, el cretí, l'heroi, busca, en plena guerra mundial, la seva àncora, el seu nord. i l'acompanyem en la seva recerca, en el seu aprenentatge i les seves batalles.

 

pel moment, perquè victus és l'excusa que ens explica la gènesi del conflicte catalunya-espanya. i no només. ens detalla el tarannà de les classes dirigents catalanes. conflicte i tarannà que han perdurat generació rere generació.

 

victus és, a més, el millor ambaixador que la causa catalana pot tenir avui a europa i a espanya. per les traduccions que se'n fan, per l'alçada intel·lectual d'en sáncez piñol, perquè demana a crits una pel·lícula.

 

victus és una novelassa.

 

Para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla. O dicho de otra manera: para los castelanos España era el gallinero y Castilla su gallo; para los catalanes España solo designaba el palo del gallinero. He ahi la tragedia. (...)

El mío no era un dolor particular: cuando nos hubieran derrotado, cuando hubiéramos perecido, todos nuestros hijos serían, de hecho, educados por los vencedores. (...)

…todos aquellos hombres y mujeres podrían no haber subido nunca a las murallas. Podrían haberse quedado en sus casa, abrir las puertas al tirano. Resignarse, arrodillarse, implorar por sus vidas. Pero no lo hicieron. Lucharon. A sabiendas de sus diminutas posibilidades, resistieron trece meses de horrores implacables. Morir para legar una palabra, morir para que los hijos puedan decir a través de los tiempos, aunque sea en susurros:"mi padre defendió nuestros baluartes".