doncs resulta que, en uns mesos, he passat d'estar a l'atur a tenir dues feines. sí, així. de cop i sobte -com deia el meu nebot b. quan començava a estirar-se com un fideu.
i, au, he deixat d'analitzar els usos del temps des d'una perspectiva de gènere i de teoritzar sobre la conciliació a viure personalment aquesta sensació agobiant d'arribar tard a tot arreu, de tenir pressa sempre, de no dormir prou, de no dedicar prou temps als cigronets, d'abandonar amics i família.
així és que, com us podeu imaginar, els racons han patit l'enèsim recès des dels seus inicis, ja fa sis anys.
impossible trobar l'estona per convertir notes mentals en posts al blog.
impossible, també, allargar més el recès.
tant de bo encara hi sigueu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada