L'aiguat de dilluns al migdia em va enxampar pel carrer. Aixoplugat a la porta d'una botiga, una noia em va demanar l'hora. Tenia clars trets sud- americans. El meu cervell de catalanoparlant metropolità va entrar en acció per calcular en fraccions de segon les possibilitats d’èxit d'una conversa en català al carrer amb una desconeguda. De fet, està molt entrenat a valorar la relació entre cost i oportunitat. La pluja amarava la noia i a sobre eren tres quarts de dues. ¿Massa complicat per a un nivell inicial? Al final vaig deixar anar amb una certa desolació: "Són tres quarts de dues". Ella se’m va quedar mirant i va repetir "tres quarts de dues...". I amb un lleugeríssim accent va afegir: "Vaig a la Diagonal, ¿hi ha un metro a la vora?". Potser feia temps que estava escolaritzada aquí o bé havia estat adoptada, vés a saber. El cas és que la doctrina Per començar, prova-ho sempre en català havia funcionat, igual que em va passar temps enrere amb una caixera de supermercat (al carrer de Casp) i aquest estiu amb el vigilant d’un aparcament (a la plaça de Catalunya), tots dos amb evidents trets transatlàntics.
Si vostè em llegeix de fora de Catalunya estant, potser al·lucinarà, però cregui’m que el càlcul de triar la llengua que faràs servir abans d’obrir la boca, un mecanisme sovint inconscient i que fa les delícies dels sociolingüistes, és una experiència diària i comuna aquí. Alguns catalanoparlants ja no calculen: si no vols tenir cap problema, comença en castellà. D'altres no, comencem sempre en català.
Si vostè em llegeix de fora de Catalunya estant, potser al·lucinarà, però cregui’m que el càlcul de triar la llengua que faràs servir abans d’obrir la boca, un mecanisme sovint inconscient i que fa les delícies dels sociolingüistes, és una experiència diària i comuna aquí. Alguns catalanoparlants ja no calculen: si no vols tenir cap problema, comença en castellà. D'altres no, comencem sempre en català.
Ho fem perquè aspirem a comportar-nos exactament igual que tothom, que parla la seva llengua al seu país. També ho fem perquè negar-li la nostra llengua a algú és discriminar-lo i menystenir la seva capacitat d’aprendre. I és una manera normal, sense pedagogies esgotadores ni violents mals humors, d’anar per la vida. I ho fem perquè som els únics que ho podem fer, perquè tots els catalanoparlants sense excepció som bilingües i podem canviar de llengua amb tota facilitat. L’únic que no volem és que a base de canviar cada dia, la nostra acabi sent inútil.
antoni bassas a el periódico, 26 de setembre de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada