existir

en qualsevol societat, hi ha moltes maneres d'existir. es pot existir formant part del discurs dominant o generant-hi alternatives. la societat pot saber que existeixes o no, i això no està relacionat amb el fet en si d'existir.

en la nostra societat, la societat de la informació, l'existència es mesura en l'aparició als mitjans de comunicació. per saber quin grau d'igualtat d'oportunitats o de reconeixement ha assolit una persona o un col·lectiu, només cal comptar quina és la seva presència als mitjans i avaluar la qualitat d'aquesta presència.

les dones, ai, les dones, som invisibles en la majoria dels casos i, quan ens fan visibles, apareixem com a dones o mares de, o se'ns atribueixen funcions que estan molt lluny de la nostra realitat o que formen part d'un estereotipus.

això és obvi sempre, però és claríssim en el món de l'esport. posem com a objecte d'estudi un te ene qualsevol, de la teletres, cadena que es caracteritza per elaborar els continguts informatius de major qualitat de les contrades. doncs bé, mirem la secció d'esports: en el millor dels casos, deu minuts dedicats a esports de competició en els que només hi apareixen homes. en el pitjor, quinze minuts dedicats al barça.

és que les dones no fem majoritàriament esports de competició, és clar. és que els esports de cooperació o l'activitat física sense un rànking no és vistosa, d'acord.

és que el nostre nivell de rècords és molt menor, sí, sí, és clar. no és el mateix l'usain bolt que la isinvayeva, no i ara!

és que has de guanyar un campionat del món perquè et dediquin un minut als esports, i de vegades ni això:

fa uns dies, la selecció catalana de futbol sala va guanyar el campionat del món, i l'atenció que van rebre al te ene va ser d'un minut. us imagineu si hagués estat la masculina? recordeu l'empatx que us va provocar la victòria de la roja a l'eurocopa?

a elles encara els van dedicar un minut. a laia sanz, vuit vegades campiona del món de trial, ni això.