memòria d'uns ulls pintats

la meva amiga p. em va regalar, pel meu aniversari, memòria d'uns ulls pintats. el nostre admirat i estimat lluís no ens podia fallar, vam dir al mateix temps. i au, aquest estiu, deixant de banda les lectures del màster, a llegir s'ha dit.

en tenia ganes, us podeu imaginar. perquè per mi el llach que puja a l'escenari és un record viu, perquè he crescut amb les seves lletres, amb els poemes als que ha posat música. perquè m'agrada com fa política al marge dels partits. amb la consciència de fer-la i amb el país al cap.
amb la memòria... podia recuperar el llach creador. perquè pensava que hi trobaria una nova manera d'explicar la guerra civil. perquè, resignada a no veure'l més damunt d'un escenari, m'interessa el seu punt de vista com a escriptor.

i, d'entrada, em va agradar, perquè la idea inicial de la històriia era bona. la perspectiva era nova. i era sorprenent, tenint en compte que, de novel·les de la guerra civil, aquest país n'és ple.

però després, una mica avançada la lectura, vaig tenir la sensació que, qui havia llegit les primeres versions de memòria..., havia estat incapaç de dir-li a l'escriptor lluís llach que no encertava en el dialecte que utilitza el germinal, que havia d'eliminar escenes, que havia de deixar de banda les lliçons d'història, que l'epíleg no calia. vaig tenir la sensació que, qui havia editat la novel·la, no se n'havia sortit amb la seva feina.

vaig tenir la sensació que, qui l'havia de guiar en aquesta nova etapa com a autor, havia admirat massa el llach cantant i, per això i malauradament, no havia estat capaç de demanar-li un esforç més al llach novel·lista. com molt probablement em passaria a mi...