vuitanta-tres

el dia 22 de juny de 1933 tot just acabava d'arribar l'estiu. l'estatut de núria feia un any que havia estat aprovat en referèndum. havien passat dos anys de les eleccions municipals que van donar lloc a la segona república espanyola i de l'efímer estat català proclamat per macià.

quan el pare va néixer, el 22 de juny de 1933, va néixer l'únic fill del jesus i la maria. un català arquetípic, fill d’una aragonesa de la franja i d’un maño de plasencia de jalón, zaragoza. un català que va triar ser-ho.

el 22 de juny de 1933, al carrer dos de maig de barcelona, la meva àvia maria, nascuda a tamarit de la llitera, ja podia votar. el meu avi jesus acollia a casa germans i germanes que, com ell, arribaven de plasencia de jalón per guanyar-se unes garrofes que, en aquell moment, en aquell lloc i per tants germans, el seu poble no els podia donar.

el pare va néixer en una república somiada i mitificada. el pare ha viscut una guerra civil a la rereguarda. el pare ha viscut una postguerra, una dictadura, una transició, una democràcia imperfecta. ha viscut amb il·lusió la possibilitat real de participar, el segle xxi, en la construcció de la república catalana.

el pare ha anat a roma en moto, a paris en autostop i ha fet la pica, l’aneto, el pedraforca. el meu pare ha viscut moltes aventis.

i aquests darrers dies a l’hospital n’hem pogut parlar molt, de les seves aventis.

de com va fer el camí de ronda del port de la selva a blanes... el 1963! de quan, a milà, va perdre els seus amics i es va passar tres dies a gènova explicant que era un spagnolo perduto con due amico perduto... de com va entrar a creu roja... del mític ausfart... de quan va fer el pedraforca...

el pare s'ha casat amb la meva mare, ha tingut tres filles, tres néts i tres nétes que el segueixen allà on va, fins i tot al cim del matagalls.

ens ha ensenyat que les coses que es comencen s'acaben.

que pel país es lluita.

que, si hi ha res que no t’agradi, has de fer el possible per canviar-ho.

que no pots tenir deutes amb ningú.

i que a la gent se l'estima.

ens ha ensenyat a fer la ç, a anar en bicicleta –amb aquell mètode pedagògic tan innovador que consistia a enfilar-te a la bici i posar-te en una baixada...-, a esquiar –amb aquell altre mètode que era pujar-te a una vermella i dir-te “au, t’espero a baix!”...

ha treballat, ha fet una casa, ha fet voluntariat abans que existís la paraula, ha fet política de barri, ha emmalaltit, ha sobreviscut, ha viscut.

ha estat un exemple per nosaltres. si no, ja em direu d’on sortim, les meves germanes i jo, volent curar els altres, volent canviar el món...

el pare ha arribat al final de la vida en pau. ha viscut la vida que volia, coherent, honesta i en família.

li feia molta ràbia que el cos ja no li respongués, però tot just aquesta setmana em deia que n’estava molt satisfet, de la seva vida. que havia tingut la sort de conèixer catalunya pam a pam, gràcies a les sortides a la muntanya i a la seva feina. que havia tingut la sort de casar-se amb la mare i tenir-nos a nosaltres...

“dolça –deia-, què valenta que ets” o “perla, on vas tan guapa avui, amb aquest vestit i aquestes sabates?” deformació professional... quan et veia amb unes sabates noves, no ho podia evitar...

i que tenia la sort de tenir l’oriol, el bernat, l’anna, el pau, la martina i la jana. no us podeu imaginar com us estima, el vostre avi.

el meu pare, que encara és el nen vestit de milicià republicà d'aquella foto en blanc i negre de 1937, ha celebrat, fa quatre dies, vuitanta-tres anys.

i ha arribat a final de la vida com s’ha de poder arribar: tranquil i serè. felicitats, pare.

el nostre pare va morir el 21 d’agost de 2016, a l’hospital de sant pau. a dos carrers d’on va néixer, el 22 de juny de 1933. 

pare, descansa en pau.

poques coses i ben fetes

he explicat més d'una vegada que tenir criatures és fàcil. que, si mengen bé, dormen bé i no estan malaltes, la criança és fàcil. o fins als dos anys és fàcil. 

la cosa es complica quan s'acosten els tres anys i aquests cigronets que somreien, aprenien a parlar, a menjar i et feien cas en tot (o gairebé), ja tenen molt clar que són persones autònomes i que tenen dret a dir la seva. 

tu fins llavors les has educat com has pogut, però als tres anys -ai, els tres anys!- comences a ser conscient que, el que no has educat abans, t'ho hauràs de treballar. que la fama costa.

perquè és fantastic que tinguin criteri propi

és quan decideixes que els has d'ensenyar poques coses, i ben fetes. coses importants que duraran per tota la vida. 

a dir hola, adéu i gràcies.

a escoltar les iaies, i el iaio.

a no escarnir ningú.

a demanar permís quan volen engegar la tele, o menjar xuxes.

a mirar per un microscopi, un telescopi i uns binocles.

a cantar amb micròfon. i ballar pel carrer

a agafar els ous de les gallines.

a distingir una mallerenga d'un pit-roig.

a llegir.

i a escriure.

el lampista al castell (u)

vivim en una casa magnífica. una planta, molta llum, la distribució, fantàstica. una casa antiga. vella.

 

fa deu dies que l’empresa municipal d’aigua ens va avisar que teníem una fuita a casa.

creiem que és l’aixeta del pati. des de llavors, tanquem la clau de pas i només l’obrim quan necessitem l’aigua.

parlem amb els propietaris. ens adrecen a l'asseguradora x.

després d’unes quantes trucades a una centraleta que sempre té "totes les línies ocupades" aconseguim parlar amb algú que ens diu que, en ser una avaria fora de les parets de la casa, no està inclosa a la pòlissa ni tampoc ens envia ningú a veure d’on surt la fuita.

li dic que no sóc lampista. que, si ho fos, ja ho hauria arreglat, que no sé d’on ve la fuita, que si poden enviar algú. "no, senyora m., la pòlissa contractada o cobreix un sinistre fora de la superfície construïda de l’immoble".

aconseguim el telèfon d’un lampista del poble que, el dia que ha de venir, no es presenta. ve al dia següent. mira l’aixeta del pati. i les dels lavabos. i el comptador. i l’escalfador de la cuina. i diu que la fuita és a l’escalfador, que està dins les parets de la casa.

tornem a trucar l’asseguradora x, que ens diu que no podem obrir la incidència perquè no som els titulars de la pòlissa.

truquem els propietaris de la casa. el dia següent, divendres, rebem un missatge al mòbil que ens diu que estan "a su disposición las 24h del día. le recordamos que puede hablar con su gestor asignado de 9:00 a 18:00 de lunes a viernes". no tenim cap número de telèfon ni cap nom de gestor assignat a qui trucar, ni a les 9:00 ni a les 10:00 ni a les 11:00".

dilluns ens truca algú en nom de l’asseguradora x, que ens diu que dimarts ens envia un tècnic.
dimarts ve el tècnic, que diu que la fuita és fora de les parets de la casa. que no porta "el detector" i que no sap exactament on és la fuita. que la pòlissa no ho cobreix.

fa una setmana que tanquem i obrim la clau de pas cada cop que necessitem encendre el rentaplats o omplir una ampolla d’aigua i que tenim la sensació no de viure a castell, sinó de ser al castell.

parlem amb els propietaris, que ens diuen que miraran si la pòlissa de la casa ho cobreix i ens diran el què.

avui truca un noi que no sé si és de l’asseguradora y perquè no em diu qui és, ni on treballa. em demana "qué te pasa?" i diu que demà al matí envia un operari, de granollers.
el torno a trucarl cinc minuts després de penjar:

-l’operari que enviaràs, portarà "el detector"?
-no tenemos. tendría que venir un perito.
-d’acord -li dic-, és que fa 10 dies que no tenim aigua a casa. i no entenc com podreu arreglar la fuita demà si no porteu l’aparell que l’ha de localitzar.
-con un martillo percutor.
-i obrireu un forat... de quants metres? i quanta estona hi estareu? no seria més eficient per tu, els propietaris de la casa i per mi mirar on és la fuita amb "el detector"?
-tienes uno?
-no, ja t’he dit que no sóc lampista. si ho fos, ja faria dies que ho hauria arreglat...
-y qué me propones?
-no et proposo res, només et demano com podràs arreglar demà la fuita.
-es que tendría que venir un perito con "el detector"
-i què he de fer? cridar, emprenyar-me? com ho puc fer per tenir aigua a casa? perquè fa deu dies que no tenim aigua ... no seria millor localitzar la fuita i després reparar-la? bàsicament perquè l’operari pot fer una rasa de 6 metres abans no localitzi la fuita o pot venir un pèrit aquesta tarda... i, si l’operari demà no troba la fuita, haurem d’esperar a dilluns a que torneu a enviar algú i llavors ja farà dues setmanes que no tenim aigua.
-bueno, miro qué puedo hacer y te llamo.

cinc minuts després...
-hola, m., te van a llamar alguna de estas empresas
-de quines empreses?
-de estas empresas! de las que tienen perito.
-ah! vols dir que em trucarà una altra empresa que té pèrit...
-es lo que me has pedido. yo ya he anulado la petición.
-home, no. jo no t'he demanat que m'enviïs una altra empresa. en primer lloc, perquè no sé qui ets ni per quina empresa treballes. només sé que el teu operari ve de granollers. per tant, no et puc demanar que m'enviïs una altra empresa.
-...
-o sigui que demà, amb sort, vindrà un pèrit però no un operari, no?-hi torno:- -què he de fer? cridar, emprenyar-me? com ho puc fer per tenir aigua a casa? perquè fa deu dies que no tenim aigua ... em dius que amb sort demà ve un pèrit, o sigui que aquest cap de setmana tampoc ho tindrem arreglat..
-no me vas a hacer sentir culpable...

i ja he desconnectat, perquè els passadissos del castell m’ofegaven.

dejà vu, dejà connu..

aquests dies tinc una estranya sensació de dejà vu.

fa dies -setmanes, mesos, potser- que torno a sentir una indignació profunda per la falta de reconeixement a la voluntat d'un poble, pel tractament despòtic i condescendent del poder establert, per la presa de consciència per part de la ciutadania que el poder real és a les mans de totes i cadascuna de les persones que viuen en un territori.

fa dies -setmanes, mesos, potser- que torno a utilitzar el mòbil com una arma de construcció massiva, que vaig a manifestacions en les que no hi cap un ou amb amics i família, que sento gent que parla de política als bars, no per queixar-se’n, sinó per reivindicar-se’n actors clau.

i és que sembla que tornem a ser als tres dies que van anar dels atemptats de l’11M a les eleccions del 14M de 2004. els dies en què un govern del pp amb majoria absoluta va pensar que això el legitimava a prendre decisions contra la majoria de l’opinió ciutadana, a utilitzar els instruments de l’estat en el seu benefici i a tractar la ciutadania com a menors d’edat distorsionant greument la realitat fent-ne una interpretació esbiaixada.

amb una única diferència: el galdós paper del psoe i d’alguns intel·lectuals d’esquerres espanyols, que fan el ridícul més espantós o bé recolzant el govern o bé evitant posicionar-se clarament al costat de la democràcia.

i no puc deixar de tenir la sensació que, pel pp, catalunya està perduda. tan perduda, que tenen molt clar que, aviat, serà un estat independent. i que juguen a tensar el discurs, per tenir rèdits electorals en l’escenari posterior, apareixent com els que van fer front fins el darrer minut a l’amenaça catalana. sabent que el psoe ha governat a la moncloa gràcies als diputats que li atorgava catalunya i que sense ells no tindrà una majoria clara ni a curt ni a mig termini –i molt menys ara, que podemos l’està avançant per l’esquerra.

perquè, si no, no m’explico que repeteixin els mateixos errors que fa 10 anys. perquè no em puc creure que existeixi aquest marc mental, tanta prepotència i un ús de les institucions en benefici propi tan descarat.

una tarda al parlament

hi ha amics que queden per veure el futbol, ot o la final d’eurovisió. i n’hi ha que, a més d’això, també queden per anar a un ple del parlament. els mateixos amics que, quan compartien pis, miraven en directe els plens de l’ajuntament, del congrés dels diputats o les compareixences de premsa dels partits. eren els temps de l’aznaridad. de la filtració a certs diaris de reunions de líders de l’esquerra independentista amb càrrec al govern. de sentir que l'opinió no comptava i que s'havia de lluitar, cridar, sortir al carrer.
 

deu anys després, els amics són els mateixos -o gairebé-, però la situació política és radicalment diferent: els anys de majoria absoluta del pp es van acabar abruptament gràcies a la mobilització ciutadana arran de la tosca manipulació dels atemptats de l’11M, en el primer despertar de consciència pública i comuna després de la letargia post transició. el psoe va retornar al govern generant tantes expectatives -apoyaré, retirada de les tropes d'iraq, matrimonis gais- com les que va esmicolar amb el pas dels anys -ribot, model fiscal, infrafinançament de la llei d'atenció a la dependència, crisis, what crisis?. a catalunya, es van trencar vint-i-tres anys de pujolisme amb un govern d’esquerres, i es va intentar resoldre per darrera vegada l’encaix territorial amb l’estat espanyol. un govern de set anys va posar de manifest que podíem ser governats per algú que no fos ciu -o pujol- sense que montserrat es desintegrés. i que, per l’estat espanyol i tots els seus poders fàctics, qualsevol decisió del poble de catalunya pot ser utilitzada ni més ni menys que com a paper de wàter.
 

deu anys accelerats que han servit perquè la societat civil catalana hagi posat al carrer, successivament, un milió, un milió i mig i gairebé dos milions de persones per defensar, cívica i pacíficament, que volem votar per construir un nou estat.
 

i deu anys després, tres amics passen una tarda al parlament, seguint el ple extraordinari de la llei de consultes, el penúltim pas per bastir l’arquitectura que permetrà votar un poble per saber qui és majoria en aquest racó de món: si qui vol mantenir l’status quo o qui el vol trencar fen tla transferència de poder més gran que haguem vist mai en aquestes latituds, de manera pacífica i democràtica.
 

una tarda enmig de "per on és?", "el meu lloc és al carrer, no dins del parlament", "mira, en mas-co!", "ferran, no ens munteu una altra performance l’any que ve, eh?!", "osti, el rivera i sus muchachos", "fem una selfie i l’enviem als nens?", "déudelcel, quanta demagògia", "parla en castellà per l’insert de tve/telecinco/a3/cuatro", "rivera és el lerroux del s.xxi", "això és benzina, a mi em cauria la cara de vergonya", "uns citen sèneca i els altres el sálvame", "quin nivell, la camats/l’arrufat/la galdon", "ara li podríem fer unes classes d’etnolingüística al pedret".
 

una tarda que, amb l’aprovació d’una llei al parlament, va marcar l'inici de la redistribució a tots i cadascun dels ciutadans que viuen a catalunya del poder delegat durant anys no només al sistema democràtic liberal parlamentari sinó també a les institucions de l’estat.
 

una tarda en la que els diputats i diputades que van pujar al faristol van tocar els principals temes que caracteritzen i preocupen les societats desenvolupades avui: on resideix la sobirania, com s’expressa, com es distribueix el poder, quin és el paper de la ciutadania i de les institucions en la seva vigilància, com es redistribueix la riquesa generada pel conjunt dels ciutadans, com s’assegura la igualtat d’oportunitats, com es reconeix la diversitat, les identitats múltiples/la múltiple pertinença.
 

una tarda que marcarà les properes setmanes, mesos i anys.

 

una tarda feliç.

vint-i-cinc: les colònies

doncs sí, ja hem passat la primera prova del repte "lamevafillaquefanoresencarafeiatetacopmençaaemancipar-se". el cigronet gran ha estat dos dies de colònies.

i ens hem passat: un mes comptant els dies que faltaven per marxar. dues setmanes contenint una nena de quatreanysapuntdefer-necinc,  nerviosa i que apilava en un racó tot el que volia posar a la motxilla. una tarda marcant amb el nom la llista d'imprescindibles que el cigronet posava a la bossa. mitja hora esperant que quaranta criatures de pequatre i de pecinc pugun a l'autocar, amb quaranta pares i mares més. un dia i mig de sensació estranya, estranyíssima, com la que deuen tenir les gallines quan els hi falta un pollet. un dia i mig amb una germana petita tan enyorada que hem estat a punt d'enviar-la, a ella també, a la casa de colònies. una estona -o dues- mirant les fotos del blog de l'escola. mitja hora esperant a que arribi un autocar. i cinc minuts d'abraçades al costat de quaranta pares i mares que abracen quaranta criatures de pequatre i de pecinc.

després d'escoltar les aventures que ha passat, el que ha après sobre els planetes, el que va berenar, el que va sopar i amb qui va dormir, ahir al vespre teníem a casa una germana petita enyorada i enganxada a una germana gran tan cansada i morta de gana que va berenar dos cops, va sopar en un tres i no res i que es va adormir al meu damunt com si jo fos una gallina i ella el meu pollet.

montserrat, montserrat..

anem d'excursió a montserrat amb part de les tietes postisses, vingudes d'arreu. ens en falten tres, disperses pel món i per la tradició catalana de quaresma. amb els cigronets i l'm. de la p., en plan família telerín, amb carmanyoles, gorres i paciència per fer cues.

després d'una hora en cotxe acostant-nos cada cop més a unes muntanyes que veiem des de casa, ens trobem al cremallera i, au, enfila cap al centre tel·lúric de la pàtria, enmig de petons, d'holaaaquantsdieeees i nenesaquestssónelsmeusamics.

abans d'entrar al món màgic, simbòlic i col·lapsat de la muntanya, insto la p. a adoptar una mesura preventiva, pròpia de mares paranoiques, que consisteix en arremangar les mànigues dels cigronets i de l'm. de la p. i pintar-hi el nostre telèfon i el seu nom. per si les perdem enmig de tanta aglomeració.

arribem tard a la basílica i no escoltem el virolai, assistim a una classe magistral de "religió i catolicisme per a principiants explicada per una agnòstica", fem la tradicional encesa d'espelmes i pregària en nom de la iaia.

anem a un curs accelerat de cues, pugem a un cremallera com si fóssim a les atraccions del tibidabo i mengem macarrons i les primeres cireres. posem crema protectora i gorres.

veiem nenes enfilar-se per roques, pelar-se els genolls, jugar, fer-se les grans, fer el mico, divertir-se, explicar-se coses i barallar-se. tietes postisses exercint exercint de tietes, tenint paciència, responent a preguntes indiscretes de criatures. berenem coca amb xocolata.

i ens diem adéu, contentes d'haver passat un dia tan xulo amb tietes postisses i nenes.

feliç que els cigronets es facin amigues dels meus amics.